MARIA-MERCÈ MARÇAL: DESGLAÇ (2)

Desglaç recull en certa manera una idea de fluid relacionada amb el cos femení i amb la dona. Júlia Kristeva, filòsofa francesa d’origen búlgar, parla en la seva obra dels elements corporals i, especialment, d’aquells que són considerats més bruts i rebutjats socialment. Considera el fluid com un estat fronterer que trenca amb la solidesa de les coses i que representa un camí d’entrada i de sortida del cos: la sang, el vòmit, la saliva, el semen, la suor...

La serp surt de la seva

tretzena muda

tremolosa i erecta.

-Un llamp de pedra fòssil

de sobte massa viu.

Líquid esglai:

desglaç

És un poemari que reflecteix la imatge del jo líric des d’una triple vessant: filla, mare i amant. L’acte d’amor apareix moltes vegades lligat a la imatge de la sang.

Perquè he sentit el teu
bes de sang incruenta

Clavo els ulls en el roig
de la sang que m’oblida

I enfonsar-te en la mort a cops de bes
i sentir-me vivent contra el teu glaç,
cec, em xuclava el teu mirall sagnant
Més ençà de l'oblit i enllà de la memòria

hi ha un àngel negre, d'ales afuades,

que em té l'esguard, i hi emmiralla

el seu desig oscat, la set als llavis:

-Glaçons de sang al fons de la copa més buida
com un peix esglaiat amb un ham a la boca.

Com l'estrall en els ulls de l'infant mutilaten el somni, en la carn.

Com la sang que s'escola.

Nua com una sang

Construir
sang a sang, aquest amor

I en tu trio la meva desmesura.
Aquest era el senyal i la paraula,
Salconduit viu per a la meva sang.
Entra, doncs, ja, hoste del meu desig.
En tu, per tu, sóc jo qui em posseeixo,
Triomfant en la teva desmesura.

Segons Laia Climent, “Desglaç, ple d’ombra i mort i líquids quallats que de sobte flueixen, ple de fred, de sang i de silenci, és un llibre major en què l’espinada de què parlàvem depassa la biografia de l’autora aprofundint-hi: fecunditat i pervivència són les de Marçal i, com les d’ella, o en ella, les de la seva llengua, la seva comunitat i, com sempre, la condició femenina”.

Sang i fluids. Cos de dona:

La teva ànima sagna avui, des del meu cos.
I és que la teva força cegava la ferida:
N’estroncà el doll i en taponà el clivell
-ungüents i benes, temps, secret, oblit.

Dóna’m a beure la teva feblesa
Si vols, amor, que l’amor no em dessagni.

És el llenguatge del cos a la recerca d’una veu femenina; una llengua abolida a la qual ens remeten aquestes paraules de La passió segons Renée Vivien:

[...] és que el cos de dona parla un obscur llenguatge sense codi establert, sense possible dimensió simbòlica. Dolor, doncs, de l’ànima interrogada des del cos sense resposta possible. Dolor de la mancança sense termes: …els poemes, la literatura, ¿en foren, llavors, a penes traduccions altament imperfectes a la llengua dominant, a la llengua de l’altre?”

EUSKADI 2009 (i 3)

El futur govern nacionalista espanyol a Euskadi tindrà conseqüències greus per al país. Després de repartir-se els dos principals càrrecs institucionals (Presidència del Govern i del Parlament) per primera vegada a la història un nacionalista espanyol serà investit lehendakari.

Per primera vegada, el lehendakari no sap una paraula de basc. I el que és més greu encara, ni tan sols el pensa aprendre perquè “la lengua no ha de ser un obstàculo que fomente la división del pueblo vasco ni tampoc que sea un motivo de enfrentamiento.”

El discurs nacionalista espanyol de sempre. El discurs monolingüista espanyol de sempre.

Cal, ja ho han dit, modificar els llibres de text dels infants i reconduir-los pel “recto camino de la unidad de la patria”. El país dels bascos és Espanya; Navarra no és res més que una comunitat autònoma espanyola més. Els bascos d’Euskadi nord són francesos i, per tant, estrangers. En canvi, com molt encertadament apuntava Salvador Cot a l’Avui, els espanyols de Melilla són compatriotes.

També, evidentment, caldrà orientar de nou ETB, la televisió pública basca perquè ofereixi una visió molt més “nacional” i més d’acord amb la “realidad de la comunidad española del País Vasco.”

Els familiars de presos bascos, que recordem que es troben empresonats lluny d’Euskadi, deixaran de rebre ajudes econòmiques mitjançant les quals, actualment poden viatjar, de vegades a l’altra punta de la península, a visitar els seus fills o filles, marits o dones que compleixen condemnes a presons espanyoles.

Fins on arribarà aquesta ofensiva del nacionalisme espanyol? El temps ho dirà, però s’auguren temps difícils, no només per al moviment independentista basc a Euskadi, sinó per a la llengua i cultura nacionals.

INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR PEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ

El 3 de març passat, es va presentar en roda de premsa la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) pel referèndum d'autodeterminació. La ILP la van presentar conjuntament 10Mil.cat i Catalunya Estat Lliure.

Segons la informació que hem rebut dels promotors de la ILP, el procés es desenvoluparà de la manera següent:

Primera fase: l’objectiu és aconseguir ser molts a la comissió promotora, simplement per fer més pressió a la Mesa del Parlament i que l’admeti a tràmit. De moment, la xifra de promotors és gairebé de 8.ooo.

Segona fase: la feina forta vindrà en el moment que ho accepti a tràmit el Parlament, ja que ens donarà 120 dies hàbils per recollir el mínim de 50.000 signatures en imprès numerat.

L’estratègia dissenyada és la de dividir el territori en 18 zones (factibles de ser ampliades en funció d'altres disponibilitats), cadascuna coordinada per un “Coordinador”.

Hi ha una primera reunió de coordinadors, delegats i voluntaris programada per al dia 18 d'abril a Sallent. Més endavant Catalunya Estat Lliure i 10Mil.cat faran una presentació de la ILP a la societat en general.

Organitzacions com Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret a Decidir donen suporta a la ILP i hi col•laboren puntualment. Cal destacar que s'està rebent el suport de molts altres col·lectius i organitzacions.

Per tots els voluntaris que vulguin col•laborar en aquesta iniciativa, s’ha habilitat l’adreça de coreu ilp@deumil.cat i, durant tot el temps que duri el procés, es podrà seguir tota la infrmació disponible al web de 10Mil.cat.

EUSKADI 2009 (2)

El futur govern d’Euskadi se’ns està venent des de determinats sectors com un triomf de la democràcia i de l’alternança política. Res més lluny de la realitat. Aquest govern serà el resultat d’una política molt ben planificada que, amb l’ajut inestimable de tribunals i determinats partits polítics es va iniciar amb aquella famós pacte antiterrorista al qual se li va posar un nom més ufanós: Acuerdo por las Libertades y contra el Terrorismo. El pacte l va proposar -recorde-m’ho- el Sr. José Luís Rodríguez Zapatero i va ser signat pel PSOE i el PP. Aquest pacte ja marcava de manera subtil en el seu preàmbul els seus veritables objectius: acabar amb el nacionalisme basc. Això succeïa el desembre del 2000:

"El retorno de ETA a la violencia terrorista, tras el cese temporal anunciado en Septiembre de 1998, ha puesto dramáticamente en evidencia la situación en el País Vasco. Con ello, ha quedado también de manifiesto el fracaso de la estrategia promovida por el PNV y por EA, que abandonaron el Pacto de Ajuria Enea para, de acuerdo con ETA y EH, poner un precio político al abandono de la violencia. Ese precio consistía en la imposición de la autodeterminación para llegar a la independencia del País Vasco".

La trama política urdida pel PP i el PSOE va continuar l’any 2002 amb l’aprovació de la denominada “Ley de partidos políticos” que va ser refrendada pel PSOE i el PP, però també per altres partits com CIU, i el Partido Andalucista i només va tenir 16 vots en contra. La llei va significar el principi del desmantallament de tota l’esquerra independentista basca.

Ja en aquella època, Amnistia Internacional va expressar la seva profunda preocupació per aquesta Llei, ja que la seva volguda ambigüitat i imprecisió permetia emprendre accions d’il·legalització de partits polítics pel sol fet que eren partidaris d’assolir la independència, encara que fos de forma pacífica.

El 28 de març de 2003 va començar la “caça de bruixes” a Euskadi. Es van il·legalitzar Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna van ser il·legalitzats al·legant que donaven suport a ETA i que no refusaven públicament la violència.

Posteriorment, les il·legalitzacions de partits i moviments i anul·lacions de candidatures electorals s’han anat succeint l’una darrere l’altra. Entre altres: Acció Nacionalista Basca; Partit Comunista de les Terres Basques; Herritarren Zerrenda; Autodeterminaziorako Bilgunea; Abertzale Sozialisten Batasuna; Aukera Guztiak; Demokrazia Hiru Milloi i Askatasuna. També han estat obligats a dissoldre’s els grups parlamentaris Sozialista Abertzaleak y Nafarroako Sozialista Abertzaleak.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: DESGLAÇ (1)

“L’hora del desglaç és una hora dolorosa, però oberta. Hi ha una mort. Desapareix la carcassa que immobilitza, però que també sustenta, el sòlid dóna pas al líquid, els contorns es fonen. Camí fluid, de nou sense esquemes ni pautes, que és alhora camí de retorn, de reveure, de retrobar, de reidentificar, de reanomenar, de refer-se.”

Amb aquestes paraules, Maria-Mercè Marçal descrivia el seu poemari Desglaç. Un poemari que es distribueix en tres apartats diferenciats. La imatge del desglaç significa la recuperació de l’aigua, símbol del femení utilitzat ja anteriorment per Marçal, símbol del retorn a la vida i al sentit.

El desglaç s’inicia amb la mort del pare inscrita en l’apartat Daddy; una mort que és, alhora, la mort de la Llei del Pare, que ha esdevingut la causant de la congelació.

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
Que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Daddy ens porta directament a la poeta nord-americana Sylvia Plath. Marçal manlleva el títol d’un llarg poema de Plath dedicat al seu pare.

Sylvia Plath va compondre un poema dur, en el contingut i en el llenguatge, sobre el seu pare. En els primers versos, la imatge del pare s’associa amb una sabata i la filla és el peu descalç que s’hi aixopluga. Més endavant, el pare apareix com una imatge de Déu; un Déu, però, que no té el suficient crèdit davant els ulls de la filla per ser-ho. Són especialment colpidors els versos que la figura del pare pren la imatge d’un feixista alemany i ella, la filla, és la jueva que se sent transportada al camp de la mort. El poema acaba amb el pare imatge d’un vampir al qual, finalment, la filla aconsegueix clavar-li una estaca al cor per tal d’alliberar-lo i d’alliberar-se’n ella mateixa.

Alguns versos de Marçal ens trameten aquesta influència de Plath:

Aquella part de mi que adorava un feixista
-o l’adora, qui ho sap!
jeu amb tu, jau amb tu.

El Déu-Pare de Plath es transforma en en Pare-esparver marçalià:

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.

La imatge d’un pare totpoderós serveix a Marçal per tal de reelaborar una nova significació de la paraula religiosa sempre mancada de veu femenina. La poeta dóna un ou significat a la paraula sagrada des del lloc femení.

Tant Marçal com Plath cerquen l’alliberament de l’autoritat masculina encarnada en la figura del pare. El final, però, d’ambdós poemaris és força diferent. Plath presenta el pare com un vampir que li ha xuclat la sang durant anys. Fins i tot la família, els amics (representats per la imatge dels habitants del poble) odien, com ella mateixa,aquella figura autoritària.

En canvi, el Daddy de Marçal acaba amb una cançó de bressol. Els papers s’intercanvien: el pare pot esdevenir fill i també, mare. La filla pot ser mare. Fina Llorca diu: “És només així que el pare es pot distingir del Pare. Només a aquest Pare simbòlic, poetitzat en la imatge petrificant de l'esparver, cal clavar les dents de la paraula difícil de la filla. L'escac i mat de la mort, imatge del primer poema, ha de permetre aquesta renovació, aquest inici, com el desglaç anuncia la primavera.”

Com un nen tot petit en els meus braços,
una embosta de pols en el bressol d’unes mans,
canto perquè dormis
i et gronxo en la sang.
[...]
Canto perquè dormis, dorm,
petit bolic de carn,
que el meu llavi recull
i besa amb llengua robada.
[...]
Com una nena petita en els teus braços,
una embosta en les teves mans de pols,
abraça’m com una mare
ara que ja ets terra per sempre.

Com dos infants, ençà i enllà del dia,
mà de pols, mà de sang...
la mort enderrocava les murallesi tot pedestal.

EUSKADI 2009 (1)

No saps mai si riure o plorar...

Aquests darrers dies, a l’Ajuntament de Cardedeu es produïa un situació digne del més pur teatre de l’absurd. El PP i ERC presentaven una moció conjunta per tal de donar suporta a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) impulsada pel moviment Catalunya Estat Lliure que demana al Parlament regular per llei la convocatòria d'una consulta per al 2010. El representant del PP, independentista per un dia, potser devia creure que això de “Popular” es referia al seu partit... pobre home! Ha hagut de córrer a demanar perdó als seus amos davant el fet imminent de la seva expulsió del partit, cosa que li faria perdre la seva petita i llaminera parcel·leta de poder. ..

També és notícia aquests dies que Unión Progreso y Democracia (carai amb els noms!) fa ja el seu desembarcament oficial a Catalunya. A les eleccions europees els ciutadans del nostre país tindran la possibilitat de votar uns partits tan sensibilitzats per la causa catalana com el Partit Popular, Ciudadanos i ara la UPD.

Mentrestant, al país veí, Euskadi, tot està ja llest perquè els nacionalistes espanyols dominin el govern i el Parlament basc. El pacte entre socialistes i populars no hauria d’estranyar, però, a ningú. De fet, és la unió entre dos partits defensors de la unidad indissoluble de la pàtria... la dita bé de lluny: “Antes roja que rota”. Ja ho dèiem en el nostre article del 2 de març: La hipotètica, però probable, aliança espanyola a Euskadi respon a aquella vella dita: "allò que més s’assembla a un nacionalista espanyol de dretes és un nacionalista espanyol d’esquerres.”

El govern i el Parlament que tindrà Euskadi a partir del mes que ve no és res més que el fruit d'una ben estudiada i desenvolupada política del nacionalisme espanyol per llençar un atac sense precedents a la línia de flotació d'Euskadi.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: LA MATERNITAT (2)

La maternitat obre una nova etapa lírica en la poesia de Maria Mercè Marçal. La secció Heura, del poemari Sal oberta, és, com hem pogut veure anteriorment, el reflex de l’experiència de l’embaràs i la maternitat de la poeta. La maternitat, vista sempre com un estat opressor, com un estat dolorós per a la dona és, mitjançant la subversió del llenguatge emprat per Marçal, un element que, vist des de l’òptica femenina, esdevé subvertidor.

Inicialment, l’embaràs provoca en Maria Mercè Marçal aquesta mena de sensacions i de sentiments d’opressió que habitualment es poden relacionar amb l’embaràs. Els seus versos semblen referir-se a aquesta dona víctima de la societat fal·locèntrica que, sovint, només és capaç de veure-la i utilitzar-la en la seva vesant reproductiva:

L’he vist vinclada sota el pes atàvic
del poder del seu ventre, usurpat,
mudat en servitud: fosca deessa
sense reialme!

Segurament, Luce Irigaray, teòrica del feminisme francès dels anys setanta i vuitanta del segle passat, és una de les influències més grans en l’obra de Maria Mercè Marçal. En la seva obra Spéculum de l’autre femme, Irigaray sosté que l’objecte del coneixement i de la intel·ligència s’ha definit sempre com a masculí en la tradició occidental. Això ha estat així a causa de la subordinació d’allò que és femení. Aquest imaginari masculí el considera destructiu i distanciat de la mare i d’allò que és femení. L’autora afirma que l’home sempre s’ha apropiat i ha utilitzat els poders reproductors de la dona per als seus propis objectius. Un dels principals interessos d’Irigaray es troba en la relació mare-filla que considera devaluada en la societat patriarcal.

Irigaray posa especial èmfasi a situar en les paraules la diferència sexual i en canviar les regles lingüístiques. Reclama l’orde matern que fa reaparèixer amb un caràcter gairebé ètic de la relació fetal i apel·la a les relacions entre mare-filla perquè entén que fomenten les relacions d’identitat i que constitueixen l’espai menys conreat de la nostra societat.

També hem de trobar, retrobar, (re)inventar les paraules, les frases que ens expressen la relació més arcaica i també la més actual de la relació amb el cos de la mare, amb els nostres propis cossos. (Re)crear les frases que han de traduir el vincle entre el seu cos, el nostre i el de les nostres filles. Hem de descobrir una llengua, un llenguatge que no substitueixi el dels nostres cossos; les paraules que no impedeixen el lligam am el nostre cos i que parlen del nostre cos.

Cal doncs, reconstruir una identitat tot inventant un nou llenguatge. I és aquesta recerca d’identitat mitjançant el llenguatge el que la poeta, en el diàleg establert amb la seva filla, intenta assolir:

I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t’escanyi.
Per bastir-te una casa que et segui
veles ni rems.

Una altra teòrica francesa, Simone de Beauvoir, ens parla també del sentiment de subordinació i també d’alienació que comporta la submissió de l’organisme de la dona a la funció reproductora. L’experiència de la maternitat provoca aquestes sensacions en Maria Mercè Marçal. El jo poètic és revolta contra el fetus que li provoca molèsties i al qual arriba a considerar com un intrús:

[...] Ni de ser
sovint aquest gran gep
incrustat en la carn
que em blega, insidiós,
amb la seva ombra sempre
present, com si de cop
s’haguessin trasbalsat
tots els confins i ja
no sabés on començo
ni on acabo.
[...]
Tu, que et vares fer carn
Dins meu sobtadament
com l’hoste que ha vingut
sense avisar i invoca
lligams atàvics, velles
lleis, pactes segellats...

LLENGUA I INDEPENDÈNCIA (i 4)

Quart i darrer punt de l’entrevista en què Víctor Alexandre acabava afirmant: “És possible una Catalunya independent castellanoparlant”.

Aquest és una altre tema que hem tractat sovint dins d’aquest bloc: la importància o no del manteniment de la llengua pròpia del país. (Entre altres: Independentistes confosos i confusos; El país dels esvorancs (XIV) o... independència en castellà). Alguns diuen que pots sentir-te plenament català malgrat que la teva llengua, única i exclusiva, sigui el castellà (i jo n’hi afegiria qualsevol altre: amazig, àrab, romanès, basc...). Que pots desitjar molt més poder econòmic, polític i de tot tipus per al teu país i, fins i tot, arribar a desitjar la independència dels Països Catalans sense saber un borrall de català o, el que és pitjor, sabent-ne, però sense fer-lo servir. La independència es pot desitjar, diuen, per motius estrictament socials, econòmics, de millora de la qualitat de vida... i pontifiquen: no cal la llengua per voler la independència.

Recordo un escrit del col·lectiu “Els altres andalusos” en què, amb molt bona fe, s’hi feia una lloança en favor de la llengua catalana, però on s’acabava demanant que és fes independentisme en castellà. (I torno a dir jo... i per què no en amazig, en àrab o en gallec o en basc?)

¿Hem de deixar de banda el primer signe d’identitat en què es fonamenta el nacionalisme català a l’hora d’exigir el dret d’autodeterminació que ens pertany com a poble?

Una Catalunya independent i castellanoparlant? Per què la volem? De la mateixa manera que tampoc voldria una Catalunya independent sota qualsevol tipus de dictadura o una Catalunya independent sense justícia social, sense llibertats col·lectives i individuals, sense llibertats nacionals...

¿Em podeu explicar per què voldríem una independència que abandonés la llengua i la cultura del país i ens convertís en un apèndix –tant lliure com vulgueu- de la llengua i la cultura castellana?

Independència... per a què? Llibertats... societat més justa... gestió dels propis recursos... millor repartiment de la riquesa...

També per a la plena normalitat de la llengua i cultures catalanes.

EL PROJECTE XERREM S'ESPANDEIX ARREU DEL TERRITORI

El passat dissabte 21 de març va tenir lloc al barri d’Hostafrancs de Barcelona la primera trobada de sherpes (conductors de grups de conversa) del projecte Xerrem. L’objectiu era el d’intercanviar opinions i experiències de cara a un millor funcionament si cal d’aquest important projectes de voluntariat que ha engegat la CAL.
El projecte Xerrem va posar-se a caminar el mes d’octubre de 2008, després d’un any de pilotatge. En aquests moments hi ha una vintena de grups Xerrem al Principat i alguns a la Catalunya Nord. A la zona metropolitana de Barcelona s’han inscrit uns tres-cents xerraires, dels quals dues terceres parts es poden considerar efectius. Conformen el col·lectiu de xerpes, també a Catalunya, una cinquantena de persones, el 75% de les quals tenen ja un grup assignat (en grups una mica nombrosos hi ha dos o fins i tot tres xerpes). Cada mes de març i de setembre es fa una trobada per intercanviar experiències, debatre qüestions considerades rellevants i organitzar l’activitat. A Barcelona funcionen grups als barris de Gràcia, Sants, Hostafrancs, la Bordeta, Poble Sec, Dreta de l’Eixample, Poble Nou, Ckiutat Meridiana i Nou Barris.

Als pobles de l’entorn de Barcelona s’han creat grups a Esplugues de Llobregat, Mollet del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Castelldefels i Torrelles de Llobregat.

També hi ha un grup a Calaf i cinc grups a la Catalunya Nord.
Fins a l’estiu de 2009, la CAL espera consolidar l’experiència amb els grups existents i fer-ne una valoració completa. Si els resultats són positius, com esperem, farem mans i mànigues per difondre l’experiència establint contactes amb entitats d’interès social, captant voluntaris que portin grups i cercant xerraires que vulguin millorar la seva competència en català. Estic convençut que hi ha moltes entitats que estimen la nostra llengua, moltíssims xerpes disposats a dinamitzar-la i una immensitat de xerraires que volen fer-se-la seva.

PROGRAMA ESPECIAL SOBRE ELS 10.000 A BRUSSEL·LES PER L'AUTODETERMINACIÓ

Demà dijous, 26 de març, ETV Llobregat emetrà un especial de La Clau de la Nostra Història, d’una hora i mitja de durada, dedicat a la manifestació per l’autodeterminació del passat 7 de març a Brussel·les.

Fins ara, a La Clau de la Nostra Història hem pogut conversdar sobre fets de la nostra història com el Tractat dels Pirineus, la batalla d’Almansa o la Constitució de l’Havana; de fets més contemporanis com l’Assemblea de Catalunya o el Centenari de la bandera estelada. També hem conversat sobre personatges com Jaume I, el General Moragues, el president Lluís Companys o Lluís Maria Xirinacs.

A tots plegats els unia un fil comú: havien estat fets i personatges que havien estat claus en un determinat moment històric. La manifestació del 7 de març també forma part d’aquest conjunt de dates clau que poden marcar el desenvolupament de la nostra nació.

El 7 de març de 2009, milers de catalans i catalanes van marxar junts pels carres de Brussel·les amb un sol crit: exigir el dret d’autodeterminació per al nostre país.

ETV Llobregat va ser-hi present i ha elaborat un extens reportatge sobre aquesta data històrica. Demà, 26 de març, a les 21.30 h, us convidem a veure aquest reportatge per tal que els que vau ser-hi recordeu aquells moments i els que per un o altre motiu no vau poder fer el viatge, pugueu conèixer de primera mà tot el que s’hi va viure.

Volem, però, anar més enllà encara i quan acabi el reportatge us convidem a sentir de viva veu les impressions dels que van participar-hi. Amb aquest objectiu hem convidat a La Clau de la Nostra Història a Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, organitzadors de 10:000 a Brussel·les per l’Autodeterminació; a Alfons López-Tena en representació del Cercle d’Estudis Sobiranistes; a Josep Maria Farré de Sobirania i Progrés; a en Pep Ribas, de la CAL i en David Vinyals de Catalunya Estat Lliure.

Amb tots ells conversarem després del reportatge.

Us convidem, doncs, que marxeu amb ETV Llobregat a Brussel·les per l’Autodeterminació.

El programa es podrà veure en redifusió i també serà emès a tot el país per les emissores que componen el col·lectiu de Televisions Digitals Independents de Proximitat (TDIP).

LLENGUA I INDEPENDÈNCIA (3)

La independència és la solució al problema lingüístic?

La independència no és cap solució... ni tampoc un objectiu en si mateixa; ni per a la llengua, ni per a cap altre dels problemes econòmics, socials, culturals o històrics que puguem tenir plantejats actualment. La independència tampoc no és un objectiu en si mateixa perquè, l’hipotètic dia en què assolim la llibertat com a país, és quan començarà una nova etapa en la lluita per aconseguir una societat més justa i més lliure en tots els sentits.

Disposar d’un estat propi pot ser beneficiós per a la plena normalització del català. Tindrem més mitjans i més llibertat i poder per aplicar-los com millor preferim. Per tant, és evident que tindrem moltes millors eines que en la situació actual.

Les eines,però no són suficients. Tampoc ho són les lleis. Caldrà desenvolupar una autèntica política lingüística que faci del català, no únicament la llengua oficial del país, sinó potser el que és més important: que esdevingui l’autèntica llengua franca d’una societat multicultural i multilingüe.

Per comprovar que les lleis i l’estat propi no ho són tot per a la llengua, ja no ens cal situar l’exemple irlandès, sinó que en tenim un de molt més a prop i que ens afecta més directament: Andorra. El percentatge pel que fa a l’ús interpersonal del català al Principat veí es troba en un exigu 29%. Andorra és un país independent que té com a única llengua oficial el català, malgrat això, la llengua pròpia està a punt d’entrar –en paraules de M. Carme Junyent- en perill d’extinció.

La pervivència d’una llengua depèn de molts factors. Evidentment, el coneixement a través de l’ensenyament n’és un d’indispensable. També n’hi ha d’altres com poden ser el prestigi i la necessitat d’utilització. Un factor clau, però, és l’ús i la transmissió que se’n pugui fer, d’aquesta llengua. I aquí poc hi poden fer les lleis, la immersió lingüística o els cursos de català per a adults.

La independència –recordem-ho: eina i no pas objectiu- servirà per a poc si el dia després no sabem trobar la manera d’utilitzar-la adequadament.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: LA MATERNITAT (1)

Els poemaris Sal oberta i La germana, l’estrangera inclouen, entre altres temes, el de la maternitat.

El poema Baula és l’inici de tot; el moment de la concepció de la que seria la seva filla:

El sis de març de mil nou-cents vuitanta,

plegats, i sense esment, insectes de l'incert,c

calàrem foc al fruiterar dels núvols.

Caigué la fruita viva sobre l'herba.

Inicialment, Marçal es planteja el gran dubte: tirar endavant com a mare soltera amb l’embaràs o bé recórrer a l’avortament. El jo poètic travessa pel gran dubte sobre el fet de ser mare. Les imatges poètiques que expressen l’estat de dubte de la poeta es reflecteixen en la ruda i l’heura.

La ruda conté propietats abortives i és, en aquest sentit un símbol feminista, perquè l’embaràs i la maternitat representen per algunes teòriques feministes la subjugació a l’home i a la llar.
El poema Ruda és especialment colpidor en aquest moment anímic de la poeta:

[...]
Perquè portes la mort escrita a la semença
i la veig a les fulles, i ha enramat el convit,
no donaré agonia a la saba que et defensa,
no donaré llum al sol, ni tenebra a la nit.

Ofegaré les rels del gran arbre que et serva.
Estroncaré la veu dels petons que hi fan niu.
Faré callar les deus que adollen aquest riu
El verd de la serena i la saó de l’herba.

I alçaré el cor i vi perquè la vida guanyi:
El meu amor serà la ruda que t’escanyi.
[...]
Hoste que has arribat de cop, sense ambaixada!
[...]
Qui ha convocat, d’incògnit, a la taula parada?

La imatge contrària és l’heura. Aquest vegetal mostra una força vital tan extrema que pot acabar ofegant el vegetal al qual s’emparra. L’heura inclou els conceptes de la vida i de la mort, contradicció que remet als conflictes socials de la maternitat. L’experiència de ser mare, que primer és vista com a símbol repressor de la dona, després, és entesa com una força particularment femenina que s’ha de viure amb gaudi i passió. La ruda i l’heura son els elements simbòlics i antagònics. El sentiment de maternitat, però, acaba triomfant.

He desat al calaix la ruda; se’m podria
A les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
I els he embastats amb agullers de pluja.

L’he desada al calaix: potser les arnes
De l’estiu en faran, d’esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
Al jardí que s’espiga dins de casa.
Sí, he desat la ruda i el reclam
Que obria portes als cavalls de l’ordre.
[...]
He desat al calaix la ruda. I he afirmat
La deu des d’on s’esbalça la tempesta de l’heura

LLENGUA I INDEPENDÈNCIA (2)

Fa gairebé un any, a l’article Mig ple, mig buit, comentàvem un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que duia per títol Llengua i identitat a Catalunya 2008.

Bona part d’aquestes xifres donaven peu a la possibilitat que el català acabi esdevenint una llengua minoritzada al seu país. Recordem aquell estudi:

La primera llengua parlada a casa des de petits: el 1998 el percentatge del català se situava sobre el 41%. El 2008, la xifra havia baixat fins al 37%.

La llengua habitual d’ús dels enquestats: l’any 1998 parlaven habitualment català un 49,8% dels enquestats. El 2008 la xifra era del 42,6%.

En les converses interpersonals i davant la pregunta de en quina llengua parles habitualment si els amics són de parla castellana? Les respostes ens conduïen a només un exigu 3,8% pel que fa al català; en les dues llengües, un 27.8% i les converses interpersonals en castellà s'eleven fins a a un 68%.

No crec que sigui pessimista una visió negativa d’aquests indicadors, ni que tampoc ho sigui entreveure la possibilitat que, si la davallada continua, el català pugui arribar a quedar arraconat pel que fa a l’ús al carrer, a l’ús interpersonal.

També hauria de ser evident que l’allau immigratori que ha patit el nostre país en els darrers anys (el més fort que ha patit cap país europeu en tant poc temps) i els pocs mitjans de què disposem per facilitar-ne la integració social, cultural i lingüística, repercuteix directament en el procés de normalització del català.

En aquest bloc ha hem tractat diverses vegades sobre el tema (Veieu, entre altres, Estrangers a la tele; Immigració i mitjans en català; No compres si no entiendes) i la realitat amb què sempre topem és que a Catalunya hi ha una part molt important de la població (i no només la que pertany a la recent immigració) que no té cap contacte amb la cultura catalana, que el contacte amb la llengua catalans és ínfim i es redueix o bé a l’escola o bé a determinats contactes amb l’Administració. Una part important de la població que viu immersa en una imaginari cultural i lingüístic totalment espanyol.

La immigració a Catalunya ha estat i continua estant manipulada per interessos polítics de mentalitat espanyolista. Dins d’aquesta immigració els més fàcilment manipulables per raons lingüístiques i històriques són els procedents de països sud-americans. L'arrelament de conceptes com “España”, "español", "hispanoamericano", "madre patria", “lengua común”, etc. units al fet que la majoria de sud-americans són monolingües en castellà, fa que siguin terreny adobat per a l'espanyolització.

La integració de tota aquesta gent provinent d’altres països és un dels objectius prioritaris per tal que el català no continuï la seva lenta, però contínua davallada.

LLENGUA I INDEPÈNDÈNCIA (1)

El diari AVUI publica una entrevista amb Víctor Alexandre en què l’articulista i escriptor ens parla d’independentisme i de la viabilitat de la independència.

En aquest anar i venir de preguntes i respostes, es tracta també el tema de la llengua. De les respostes de l’escriptor n’extraiem quatre punts importants:

1. Hi ha la possibilitat (ja manifestada anteriorment per Herribert Barrera) que els catalanoparlant arribin a esdevenir un grup lingüístic minoritari dins del seu propi país.

2. La immigració en general no representa cap amenaça per a la llengua, però la sudamericana en particular pot arribar a ser-ho.

3. Davant del perill de minorització lingüística, la independència podria ser una bona eina per frenar aquesta possibilitat.

4. És possible una Catalunya independent castellanoparlant.

Anem a pams... Pel que fa al primer punt, potser en aquests moments no és probable, però si possible que el català, sotmès a una pinça formada per la llengua castellana i l’anglesa, pugui anar perdent posicions i iniciï una davallada com a llengua d’ús habitual de comunicació dins del propi país. De fet, és el que està succeint, només cal veure les diferents estadístiques relacionades amb l’ús de la llengua en els diferents àmbits de la nostra societat.

A la ciutat de Barcelona, per exemple. L’ús del català ja ha esdevingut minoritari, si més respecte del castellà. Només un 39% dels barcelonins usa habitualment la llengua catalana en les seves relacions interpersonals contra un 57% que fa servir el castellà. La tendència és, des de fa ja tems, que aquesta davallada continuï augmentant.

És evident que la situació lingüística del la ciutat de Barcelona i del conjunt de l’àrea metropolitana no és del tot extrapolable (afortunadament) a la resta del territori. No obstant això, les dades globals tampoc no ens condueixen a un optimisme desbordant.

Malgrat les declaracions oficials i sense llegir estadístiques tots podem percebre la realitat lingüística del país. Només cal anar parant l’oïda al carrer, a les botigues, a les escoles... també a l’Administració o fins i tot al cos dels Mossos d’Esquadra per adonar-se’n que el procés de minorització del català és evident.

Constatar aquesta realitat és donar via lliure al pessimisme i al derrotisme? Que cadascú s’ho prengui com vulgui, la veritat és que la percepció que tots podem tenir de la vitalitat de la llengua al carrer no és possible dissimular-la amb grans declaracions o boniques xifres situades aquí i allí. La realitat només és una i el primer pas que cal fer per poder canviar-la és assumir-la.

Aquesta situació, ho vulguin o no les veus oficials, es veu agreujada per l’arribada massiva de la immigració.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: TERRA DE MAI (2)

Es fa difícil escollir un poema d’entre els quinze que componen el poemari Terra de Mai. Personalment, m’inclino per Sextina dels sis sentits per dos motius principals: el primer, pel significat que pren l’exploració del cos de l’amant i el segon, per l’ús meravellós que la poeta fa de la sinestèsia.

La sinestèsia, anant més enllà de la definició de diccionari, caldria entendre-la com el resultat d’un univers simbòlic interrelacionat. El món no es compon de coses o objectes individuals, de formes separades amb claredat les unes de les altres, sinó que seria un cosmos regit per una atracció mútua de tot entre si. El que percebem són unitats del tipus color-so-olor-tacte-gust. Hi ha un lligam, una secreta afinitat entre les coses que només la imaginació pot desvelar. Només l’esperit ultrasensible podrà desvetllar aquest lligam simbòlic.

Sextina dels sis sentits recull l’exploració del cos de l’amant, el joc i el rejoc de tots els sentits, el desig i el plaer, el coneixement d’aquest microcosmos independent. Marçal fa servir el llenguatge per expressar el que és indicible mitjançant la sinestèsia, que és resultat de la percepció dilatada d’un cos de dona, d’un cos lesbià. La poeta construeix un nou cos lèsbic en el qual es veu reflectida i que li permet assumir una identitat plena.

El cos femení és un dels elements claus de la lírica marçaliana. La riquesa del cos femení que aporta noves imatges referents a un món íntim, silenciat, mancat de paraules i de conceptes. Eleva a nivell líric, amb la creació de noves metàfores, les relacions sexuals vistes des d’uns ulls de dona, en particular les lèsbiques.

En aquest poema fa servir la sinestèsia en el seu màxima exponent, relacionada amb tots els sentits que es conjuguen per resumir la imatge del cos de l’estimada. Estableix una relació eròtica completa tot desenvolupant al màxim el conjunt dels distints sentits corporals. La cohesió entre tots ells en crea un de nou, el sisè sentit, que li permet al jo líric aferrar-se al cos de l’amant, perquè és en ella que es reflecteix la seva pròpia identitat.

Diré besllums de l’olor de la poma,
la trena dels colors a la geniva,
el deliri dels dits llepant la molsa,
la música dels ulls, com un carboncle,
el cor del sexe, obert a la mirada:
tu, que ets avui el meu sisè sentit.

Tots els sentits avui tenen sentit
en tu i en mi i en la pell de la poma,
que encetem amb saliva a la mirada,
que falirem amb orelles i geniva.
Àvid d’avencs, l’amor és un carboncle
vibrant sota els dits tebis de la molsa.

Daus de mirall multipliquen la molsa
al jardí extrem on res no va en sentit
contrari, i in amb força de carboncle
trimfa la veu vella de la poma,
i la serp del desig, a la geniva,
exalta els ulls, l’olfacte i la mirada.

Tempto, amb la serp, els calls de la mirada
i enlairo les banderes de la molsa.
Reptant, pel nus dels vents i la geniva,
dins de tu trobo i sento el meu sentit.
Tot astre roda a l’encalç de la poma
que pren l’atzar amb flama de carboncle.

Carboncle als cims, i, al fons del pou, carboncle,
quan véns, amb dents i llengua a la mirada,
i culls tot el plaer, com una poma
assaonada. Sents? Sobre la molsa
la mort sols és un nom sense sentit
quan m’escoltes l’olor amb la geniva.

I la nit se’ns desferma a la geniva,
als ulls, al sexe, amb creixent de carboncle.
Els llavis toquen besos de mirada
que es fon i, ardent, l’orella no ha sentit
res que no sigui verd sabor de molsa
i palpa el goig que batega a la poma…

Quan dic la poma ullpresa a la geniva,
tacte de molsa i flaire de carboncle,
amb la mirada xuclo el teu sentit.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: TERRA DE MAI (1)

Terra de Mai és un recull de quinze poemes escrits l’any 1982 i publicats en el poemari La germana, l’estrangera de 1985. Representa una evolució important en la poesia de Maria Mercè Marçal, ja que, d’una banda, representa la seva transició al lesbianisme –i, per tant, a la poesia lèsbica- i, d’altra banda, comporta una espectacular experimentació lingüística i poètica.

Marçal utilitza la sextina, una de les formes més complicades en poesia i que va ser inventada pel trobador Arnaut Daniel.

La sextina es una poesia que té sis estrofes de sis versos, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos. La particularitat està que cada vers té una paraula rima, sovint un mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes, que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes. És a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes.

El títol és un joc de paraules, ja que Mai és també el nom de l’amant de Maria-Mercè Marçal. En paraules de Josep-Anton Fernández: Terra de Mai és l’exploració d’una geografia ignota, la del cos de la dona estimada, però també la d’un espai utòpic en què el jo femení es reflecteix en l’altra dona. [...] Els poemes són una font de gran plaer, una jouissance lingüística que coincideix amb una explosió de plaer sexual lèsbic.

En els versos de Terra de Mai, Marçal utilitza una mena d’escriptura del cos, del cos femení i també el concepte de jouissance (aquest concepte el va introduir Luce Irigaray, feminista francesa, en el sentit de desig i paler femení).

[...]
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.

Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes...

Hi ha els teus dits, de les mans i dels peus, vianants
Que truquen a la porta, i els meus llavis els obren
[...]
El paisatge divers de la bola del món
És el teu cos, avui, ofert, com un deliri
De terra, al meu deler de boca viatgera

Cos, ment, sexe, desig, plaer... tot s’aplega per formar un univers femení:

Diré el que més m’agrada de tu: barca,
llengua, tendresa, ulls, genives, cingles,
dents, duna, pena, lluna, pit, oratge,
natges, somriure, dits, desig, cintura,
pell, arbre, boca, cabells, risc i ventre,
foscor, follia, raó, rella, sexe...

ELS MATEIXOS AMB COLLARS DIFERENTS?

Alguns vídeos sobre l'actuació policial d'ahir.

Blip.TV

Agència Catalana de Notícies

Vilaweb

e-notícies

Els mateixos amb collars diferents?

ELS ANYS NO HAN PASSAT

Avui, en alguns moments he tingut la sensació que els anys no havien passat i que la plaça de la Universitat o els jardins del Palau Robert formaven part de l'escenari d'un reportatge clandestí de la dècada dels seixanta o dels setanta.

Els que un o altre cop hem hagut de córrer davant una mena de gladiadors amb porra crèiem que això ja s'havia acabat i que, si més no, els mètodes en democràcia havien de ser diferents.

Increïble la desproporció exagerada de les càrregues policials que ens ha fet veure que encara hi ha moltes coses que arreglar i moltes coses per les quals lluitar.

Reportatges de Vilaweb

MARIA-MERCÈ MARÇAL: BRUIXA DE DOL (2)

El darrer poema de Bruixa de dol és el titulat 8 de març i el seu sentit és inequívoc.

Podem observar que està introduïda per una divisa força eloqüent:

Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

La lluna de nou; l’element simbòlic per excel·lència del femení. Totes les dones alçaran les mans i faran el signe de la dona per tal d’obrir un espai en aquest món patriarcal tancat per al gènere femení.

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

La bruixa, la lluna, la nit... Les dones, hereves de totes les dones transgressores simbolitzades per l’element simbòlic de la bruixa, subvertiran la història; subvertiran el patriarcat que les ha relegat a una situació d’invisibilitat i, amb la subversió arribarà la llibertat.

MARIA_MERCÈ MARÇAL: BRUIXA DE DOL (1)

Aquest és el segon poemari de Maria-Mercè Marçal que se centra més en el tema dona. Cal crear un nou univers simbòlic. Noves maneres de dir. Modelar sentits diferents per a les paraules ja existents. Cercar metàfores distintes.

Ja no m'enartes, sol,

vaixell salvat de l'ombra,

que és l'ombra qui m'ha pres.

El cranc d'aquestcrepuscle

se m'ha arrapat al cor

i els meus ulls són el llac

on es nega la lluna.

Igual que a Cau de llunes, la lluna segueix sent un símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.

En aquest poemari apareix un nou element carregat de simbologia: la bruixa.

La bruixa, encarnadora d’un poder ocult, monstruós, postergat socialment en el terreny del malefici i del perill. La bruixa com a representant de la marginalitat i de la història negada, de la llengua abolida. La bruixa sota la imatge del dol a causa de la llarga història de repressions que ha patit. La bruixa, símbol d’un model determinat de dona, el de la dona transgressora.

Marçal, però, entén el feminisme com un aliança entre tots les dones i així ens ho exemplifica en el món simbòlic de les bruixes i les fades:

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: CAU DE LLUNES

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta divisa del seu primer llibre Cau de llunes representa una autèntica definició de la poeta. El jo poètic pren la veu en nom de molts de les seves companyes que estan marcades per una triple opressió i, alhora, per un sentiment triple de rebel·lia. Uns quants anys després, quan va aplegar la seva obra poètica en un sol volum, el títol del recull retornava de nou a aquesta joc triple de contraris que quedava resumit en la dicotomia opressió-rebel·lió. Llengua abolida, -el títol- feia al·lusió a aquesta veu femenina, la veu de les dones que ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de la mateixa manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i de les nacions sense estat.

La seva primera declaració d’intencions és clara: cal subvertir l’ordre dominant. Marçal ens comunica una realitat molt evident: ningú no ha escollit viure en una o altra opressió; ens ha vingut donada per raons d’una herència impossible de controlar. Això, però, no és el més important; el que de veritat importa és tenir consciència de la pròpia situació i assumir-la, com un primer pas per tal de subvertir-la. Marçal assumeix plenament la seva condició (que fa extensiva a altres dones) i d’aquest procés en fa un element de rebel·lió.

En aquesta primera divisa la poeta subverteix també el llenguatge mitjançant una poderosa eina: la ironia. D’aquesta manera llença el seu primer dard enverinat per tal de denunciar el llenguatge i la cultura fal·locèntrica imperant. Els seus versos són una paròdia en veu femenina de l’acció de gràcies de la tradició jueva que agraeix a Déu “el fet de ser home, de pertànyer al poble escollit, i haver nascut lliure i no esclau”.

MARIA-MERCÈ MARÇAL: LA POESIA

Maria Mercè Marçal, professora, traductora, crítica literària, però sobretot, poeta. La seva obra és una contínua exploració de la poesia femenina; una recerca constant d’un jo literari femení que busca camins propis que l’ajudin a configurar una veu femenina dins del camp literari i poètic.

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa…

M.Mercè Marçal se serveix del llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció -conscientment militant- de la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova manera de ser al món, una manera pròpiament femenina.

“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones. Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat creadora radica precisament en el fet d’ésser, en la seva obra, ella mateixa.

[...]dir el part com a experiència de dona, presentar el pare i la mare des d’una percepció de filla, que no és la mateixa que la del fill… modelar sentits diferents per a les paraules desgastades per la tradició.

Per estructurar el seu univers literari, M. Mercè Marçal va haver d’articular de nou l’imaginari femení. Va haver de buscar noves maneres de dir, modelar sentits diferents per a les paraules ja existents, buscar metàfores distintes… La bruixa, la lluna, la sal, la sang, l’arcàngel, el drac… Tot havia de ser reelaborat. Calia crear un nou univers simbòlic.

Virgínia Wolf deia que calia "construir-se" una tradició pròpia femenina. Seguint aquesta idea de reconstrucció, Maria-Mèrcè Marçal s’enfronta a la feminitat definida per la nostra cultura i, en els seus primers poemaris, utilitza, per exemple, la metàfora de la lluna amb llum pròpia (imatge femenina) que es rebel·la contra la subordinació al sol (imatge masculina).

La dona que es pregunta davant del mirall intentant de dotar-se d’un discurs sobre si mateixa. Es veu abocada a un espai encara sense paraules. Un silenci que es va esfilagarsant com una d’aquelles inscripcions en una llengua perduda de la qual desconeixem el codi i de la qual només uns pocs indicis comencen a ésser desxifrats.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Avui al vespre, Igualada acollirà els poemes de Maria-Mercè Marçal. El meu amor sense casa és un recital a càrrec de Cinta Massip amb acompanyament musical de Toti Soler. El proppassat 7 de març, també a Igualada, va tenir lloc el recital Lluna, sang i exili en memòria de la poeta.

El dijous 12 de març, a CAL Parlar de Llengua, vam tenir l’oportunitat de conversar durant 45 minuts amb Fina Llorca, Marta Font i M. Antònia Massanet, tres veus autoritzades, sobre l’obra de Maria-Mercè Marçal.

L’obra de Maria-Mercè Marçal és immensa i el programa de CAL Parlar de Llengua va ser incapaç de sintetitzar-la en els 45 minuts de què disposava l’espai. Només vam poder aportar breus i ràpides pinzellades, totalment insuficients per a tots els que no coneguin el conjunt de l’obra de la poeta.

Des d’aquest bloc, intentarem complementar el programa d’ETV tot visionant els punts més importants que configuren l’obra poètica i literària de Maria-Mercè Marçal.