MARIA-MERCÈ MARÇAL: LA MATERNITAT (2)

La maternitat obre una nova etapa lírica en la poesia de Maria Mercè Marçal. La secció Heura, del poemari Sal oberta, és, com hem pogut veure anteriorment, el reflex de l’experiència de l’embaràs i la maternitat de la poeta. La maternitat, vista sempre com un estat opressor, com un estat dolorós per a la dona és, mitjançant la subversió del llenguatge emprat per Marçal, un element que, vist des de l’òptica femenina, esdevé subvertidor.

Inicialment, l’embaràs provoca en Maria Mercè Marçal aquesta mena de sensacions i de sentiments d’opressió que habitualment es poden relacionar amb l’embaràs. Els seus versos semblen referir-se a aquesta dona víctima de la societat fal·locèntrica que, sovint, només és capaç de veure-la i utilitzar-la en la seva vesant reproductiva:

L’he vist vinclada sota el pes atàvic
del poder del seu ventre, usurpat,
mudat en servitud: fosca deessa
sense reialme!

Segurament, Luce Irigaray, teòrica del feminisme francès dels anys setanta i vuitanta del segle passat, és una de les influències més grans en l’obra de Maria Mercè Marçal. En la seva obra Spéculum de l’autre femme, Irigaray sosté que l’objecte del coneixement i de la intel·ligència s’ha definit sempre com a masculí en la tradició occidental. Això ha estat així a causa de la subordinació d’allò que és femení. Aquest imaginari masculí el considera destructiu i distanciat de la mare i d’allò que és femení. L’autora afirma que l’home sempre s’ha apropiat i ha utilitzat els poders reproductors de la dona per als seus propis objectius. Un dels principals interessos d’Irigaray es troba en la relació mare-filla que considera devaluada en la societat patriarcal.

Irigaray posa especial èmfasi a situar en les paraules la diferència sexual i en canviar les regles lingüístiques. Reclama l’orde matern que fa reaparèixer amb un caràcter gairebé ètic de la relació fetal i apel·la a les relacions entre mare-filla perquè entén que fomenten les relacions d’identitat i que constitueixen l’espai menys conreat de la nostra societat.

També hem de trobar, retrobar, (re)inventar les paraules, les frases que ens expressen la relació més arcaica i també la més actual de la relació amb el cos de la mare, amb els nostres propis cossos. (Re)crear les frases que han de traduir el vincle entre el seu cos, el nostre i el de les nostres filles. Hem de descobrir una llengua, un llenguatge que no substitueixi el dels nostres cossos; les paraules que no impedeixen el lligam am el nostre cos i que parlen del nostre cos.

Cal doncs, reconstruir una identitat tot inventant un nou llenguatge. I és aquesta recerca d’identitat mitjançant el llenguatge el que la poeta, en el diàleg establert amb la seva filla, intenta assolir:

I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t’escanyi.
Per bastir-te una casa que et segui
veles ni rems.

Una altra teòrica francesa, Simone de Beauvoir, ens parla també del sentiment de subordinació i també d’alienació que comporta la submissió de l’organisme de la dona a la funció reproductora. L’experiència de la maternitat provoca aquestes sensacions en Maria Mercè Marçal. El jo poètic és revolta contra el fetus que li provoca molèsties i al qual arriba a considerar com un intrús:

[...] Ni de ser
sovint aquest gran gep
incrustat en la carn
que em blega, insidiós,
amb la seva ombra sempre
present, com si de cop
s’haguessin trasbalsat
tots els confins i ja
no sabés on començo
ni on acabo.
[...]
Tu, que et vares fer carn
Dins meu sobtadament
com l’hoste que ha vingut
sense avisar i invoca
lligams atàvics, velles
lleis, pactes segellats...