MARIA-MERCÈ MARÇAL: DESGLAÇ (1)

“L’hora del desglaç és una hora dolorosa, però oberta. Hi ha una mort. Desapareix la carcassa que immobilitza, però que també sustenta, el sòlid dóna pas al líquid, els contorns es fonen. Camí fluid, de nou sense esquemes ni pautes, que és alhora camí de retorn, de reveure, de retrobar, de reidentificar, de reanomenar, de refer-se.”

Amb aquestes paraules, Maria-Mercè Marçal descrivia el seu poemari Desglaç. Un poemari que es distribueix en tres apartats diferenciats. La imatge del desglaç significa la recuperació de l’aigua, símbol del femení utilitzat ja anteriorment per Marçal, símbol del retorn a la vida i al sentit.

El desglaç s’inicia amb la mort del pare inscrita en l’apartat Daddy; una mort que és, alhora, la mort de la Llei del Pare, que ha esdevingut la causant de la congelació.

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirall
Que se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Daddy ens porta directament a la poeta nord-americana Sylvia Plath. Marçal manlleva el títol d’un llarg poema de Plath dedicat al seu pare.

Sylvia Plath va compondre un poema dur, en el contingut i en el llenguatge, sobre el seu pare. En els primers versos, la imatge del pare s’associa amb una sabata i la filla és el peu descalç que s’hi aixopluga. Més endavant, el pare apareix com una imatge de Déu; un Déu, però, que no té el suficient crèdit davant els ulls de la filla per ser-ho. Són especialment colpidors els versos que la figura del pare pren la imatge d’un feixista alemany i ella, la filla, és la jueva que se sent transportada al camp de la mort. El poema acaba amb el pare imatge d’un vampir al qual, finalment, la filla aconsegueix clavar-li una estaca al cor per tal d’alliberar-lo i d’alliberar-se’n ella mateixa.

Alguns versos de Marçal ens trameten aquesta influència de Plath:

Aquella part de mi que adorava un feixista
-o l’adora, qui ho sap!
jeu amb tu, jau amb tu.

El Déu-Pare de Plath es transforma en en Pare-esparver marçalià:

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.

La imatge d’un pare totpoderós serveix a Marçal per tal de reelaborar una nova significació de la paraula religiosa sempre mancada de veu femenina. La poeta dóna un ou significat a la paraula sagrada des del lloc femení.

Tant Marçal com Plath cerquen l’alliberament de l’autoritat masculina encarnada en la figura del pare. El final, però, d’ambdós poemaris és força diferent. Plath presenta el pare com un vampir que li ha xuclat la sang durant anys. Fins i tot la família, els amics (representats per la imatge dels habitants del poble) odien, com ella mateixa,aquella figura autoritària.

En canvi, el Daddy de Marçal acaba amb una cançó de bressol. Els papers s’intercanvien: el pare pot esdevenir fill i també, mare. La filla pot ser mare. Fina Llorca diu: “És només així que el pare es pot distingir del Pare. Només a aquest Pare simbòlic, poetitzat en la imatge petrificant de l'esparver, cal clavar les dents de la paraula difícil de la filla. L'escac i mat de la mort, imatge del primer poema, ha de permetre aquesta renovació, aquest inici, com el desglaç anuncia la primavera.”

Com un nen tot petit en els meus braços,
una embosta de pols en el bressol d’unes mans,
canto perquè dormis
i et gronxo en la sang.
[...]
Canto perquè dormis, dorm,
petit bolic de carn,
que el meu llavi recull
i besa amb llengua robada.
[...]
Com una nena petita en els teus braços,
una embosta en les teves mans de pols,
abraça’m com una mare
ara que ja ets terra per sempre.

Com dos infants, ençà i enllà del dia,
mà de pols, mà de sang...
la mort enderrocava les murallesi tot pedestal.