MIG PLE, MIG BUIT

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha elaborat un estudi titulat "Llengua i identitat a Catalunya 2008" en què, després de realitzar 1108 equestes a ciutadans de Catalunya majors de 15 anys, ens ofereix uns resultats per alimentar l'optimisme de cara al futur.

Els mitjans de comunicació en van plens: segons les enquestes, entre un 52% i un 62% de ciutadans votaria a favor de la independència de Catalunya en un hipotètic referèndum. Desitjo de veritat que les xifres responguin a la realitat, perquè ens ajudaria a continuar la feina amb una bona injecció d'optimisme... Que és precisament el contrari del que passa quan ens mirem el baròmetre de ciutadans d'Esplugues que han votat per un Estat propi i ens trobem amb aquesta xifra tan exigua de 54 persones.

L'estudi no parla, però, només d'independència. Es refereix a altres aspectes molt interessants com és el relatiu a la llengua.

Com sempre que mirem estudis sobre usos lingüístics podem veure el got mig ple o mig buit. Jo sóc dels que en matèria de llengua penso que l'estat inicial i ideal del got és que aquest estigui ple. Per tant, sempre acostumo a veure'l mig buit.

Què ens diu l'estudi? Per exemple... primera llengua parlada a casa des de petits. Fa 10 anys el percentatge referit al català era del 41,3%... el 2008 la xifra és del 37%. Quina és la llengua habitual d'ús dels enquestats? L'any 1998 parlaven habitualment català un 49,8% de ciutadans; 10 anys després la xifra ha baixat a un 42,6%.

Atenció a les dades que es refereixen a les converses interpesonals. És a dir, en quina llengua parlem habitualment si els amics són de parla castellana? En català només un exigu 3,8%; en les dues llengües (m'agradaria saber com es fa això) un 27.8% i les converses interpersonals en castellà s'eleven a un 68%.

Hi ha una pregunta sobre la mitjana d'ús: "Sigui quina sigui la seva llengua habitual, digui’m, si us plau, en quin tant per cent utilitza cadascuna de les següents llengües…" Els resultats són: castellà 49,5%; català 47,3%.

Totes aquestes xifres resultem encara més sorprenents quan les comparem amb les del coneixement del català. Un 97.6% l'entén; un 84,7 el parla (seria més exacte dir que està en condicions de parlar-lo); un 91,5% el llegeix (o està en condicions...) i fins i tot un 61,7% diu que l'escriu.

També hi ha xifres que fins i tot els del got mig buit les podem considerar esperançadores. Per exemple, la llengua que es parla amb els fills. Aquí el percentatge que fa servir el català és d'un 45%, davant dels que utilitzen el castellà, un 32,80% (acompanyats sempre, però, d'aquests enigmàtics 17,50% que fan servir ambdues llengües).

Hi ha més xifres, totes elles interessants. Us recomanem que hi feu una ullada. Si sou dels del got mig ple potser hi trobareu arguments per a l'optimisme.

Des d'aquí, però, continuem veient que, al got, li falta molt encara per omplir-se.

LLENGUA I INDEPENDÈNCIA (2)

Fa gairebé un any, a l’article Mig ple, mig buit, comentàvem un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que duia per títol Llengua i identitat a Catalunya 2008.

Bona part d’aquestes xifres donaven peu a la possibilitat que el català acabi esdevenint una llengua minoritzada al seu país. Recordem aquell estudi:

La primera llengua parlada a casa des de petits: el 1998 el percentatge del català se situava sobre el 41%. El 2008, la xifra havia baixat fins al 37%.

La llengua habitual d’ús dels enquestats: l’any 1998 parlaven habitualment català un 49,8% dels enquestats. El 2008 la xifra era del 42,6%.

En les converses interpersonals i davant la pregunta de en quina llengua parles habitualment si els amics són de parla castellana? Les respostes ens conduïen a només un exigu 3,8% pel que fa al català; en les dues llengües, un 27.8% i les converses interpersonals en castellà s'eleven fins a a un 68%.

No crec que sigui pessimista una visió negativa d’aquests indicadors, ni que tampoc ho sigui entreveure la possibilitat que, si la davallada continua, el català pugui arribar a quedar arraconat pel que fa a l’ús al carrer, a l’ús interpersonal.

També hauria de ser evident que l’allau immigratori que ha patit el nostre país en els darrers anys (el més fort que ha patit cap país europeu en tant poc temps) i els pocs mitjans de què disposem per facilitar-ne la integració social, cultural i lingüística, repercuteix directament en el procés de normalització del català.

En aquest bloc ha hem tractat diverses vegades sobre el tema (Veieu, entre altres, Estrangers a la tele; Immigració i mitjans en català; No compres si no entiendes) i la realitat amb què sempre topem és que a Catalunya hi ha una part molt important de la població (i no només la que pertany a la recent immigració) que no té cap contacte amb la cultura catalana, que el contacte amb la llengua catalans és ínfim i es redueix o bé a l’escola o bé a determinats contactes amb l’Administració. Una part important de la població que viu immersa en una imaginari cultural i lingüístic totalment espanyol.

La immigració a Catalunya ha estat i continua estant manipulada per interessos polítics de mentalitat espanyolista. Dins d’aquesta immigració els més fàcilment manipulables per raons lingüístiques i històriques són els procedents de països sud-americans. L'arrelament de conceptes com “España”, "español", "hispanoamericano", "madre patria", “lengua común”, etc. units al fet que la majoria de sud-americans són monolingües en castellà, fa que siguin terreny adobat per a l'espanyolització.

La integració de tota aquesta gent provinent d’altres països és un dels objectius prioritaris per tal que el català no continuï la seva lenta, però contínua davallada.