LLENGUA I INDEPÈNDÈNCIA (1)

El diari AVUI publica una entrevista amb Víctor Alexandre en què l’articulista i escriptor ens parla d’independentisme i de la viabilitat de la independència.

En aquest anar i venir de preguntes i respostes, es tracta també el tema de la llengua. De les respostes de l’escriptor n’extraiem quatre punts importants:

1. Hi ha la possibilitat (ja manifestada anteriorment per Herribert Barrera) que els catalanoparlant arribin a esdevenir un grup lingüístic minoritari dins del seu propi país.

2. La immigració en general no representa cap amenaça per a la llengua, però la sudamericana en particular pot arribar a ser-ho.

3. Davant del perill de minorització lingüística, la independència podria ser una bona eina per frenar aquesta possibilitat.

4. És possible una Catalunya independent castellanoparlant.

Anem a pams... Pel que fa al primer punt, potser en aquests moments no és probable, però si possible que el català, sotmès a una pinça formada per la llengua castellana i l’anglesa, pugui anar perdent posicions i iniciï una davallada com a llengua d’ús habitual de comunicació dins del propi país. De fet, és el que està succeint, només cal veure les diferents estadístiques relacionades amb l’ús de la llengua en els diferents àmbits de la nostra societat.

A la ciutat de Barcelona, per exemple. L’ús del català ja ha esdevingut minoritari, si més respecte del castellà. Només un 39% dels barcelonins usa habitualment la llengua catalana en les seves relacions interpersonals contra un 57% que fa servir el castellà. La tendència és, des de fa ja tems, que aquesta davallada continuï augmentant.

És evident que la situació lingüística del la ciutat de Barcelona i del conjunt de l’àrea metropolitana no és del tot extrapolable (afortunadament) a la resta del territori. No obstant això, les dades globals tampoc no ens condueixen a un optimisme desbordant.

Malgrat les declaracions oficials i sense llegir estadístiques tots podem percebre la realitat lingüística del país. Només cal anar parant l’oïda al carrer, a les botigues, a les escoles... també a l’Administració o fins i tot al cos dels Mossos d’Esquadra per adonar-se’n que el procés de minorització del català és evident.

Constatar aquesta realitat és donar via lliure al pessimisme i al derrotisme? Que cadascú s’ho prengui com vulgui, la veritat és que la percepció que tots podem tenir de la vitalitat de la llengua al carrer no és possible dissimular-la amb grans declaracions o boniques xifres situades aquí i allí. La realitat només és una i el primer pas que cal fer per poder canviar-la és assumir-la.

Aquesta situació, ho vulguin o no les veus oficials, es veu agreujada per l’arribada massiva de la immigració.