La independència és la solució al problema lingüístic?
La independència no és cap solució... ni tampoc un objectiu en si mateixa; ni per a la llengua, ni per a cap altre dels problemes econòmics, socials, culturals o històrics que puguem tenir plantejats actualment. La independència tampoc no és un objectiu en si mateixa perquè, l’hipotètic dia en què assolim la llibertat com a país, és quan començarà una nova etapa en la lluita per aconseguir una societat més justa i més lliure en tots els sentits.
Disposar d’un estat propi pot ser beneficiós per a la plena normalització del català. Tindrem més mitjans i més llibertat i poder per aplicar-los com millor preferim. Per tant, és evident que tindrem moltes millors eines que en la situació actual.
Les eines,però no són suficients. Tampoc ho són les lleis. Caldrà desenvolupar una autèntica política lingüística que faci del català, no únicament la llengua oficial del país, sinó potser el que és més important: que esdevingui l’autèntica llengua franca d’una societat multicultural i multilingüe.
Per comprovar que les lleis i l’estat propi no ho són tot per a la llengua, ja no ens cal situar l’exemple irlandès, sinó que en tenim un de molt més a prop i que ens afecta més directament: Andorra. El percentatge pel que fa a l’ús interpersonal del català al Principat veí es troba en un exigu 29%. Andorra és un país independent que té com a única llengua oficial el català, malgrat això, la llengua pròpia està a punt d’entrar –en paraules de M. Carme Junyent- en perill d’extinció.
La pervivència d’una llengua depèn de molts factors. Evidentment, el coneixement a través de l’ensenyament n’és un d’indispensable. També n’hi ha d’altres com poden ser el prestigi i la necessitat d’utilització. Un factor clau, però, és l’ús i la transmissió que se’n pugui fer, d’aquesta llengua. I aquí poc hi poden fer les lleis, la immersió lingüística o els cursos de català per a adults.
La independència –recordem-ho: eina i no pas objectiu- servirà per a poc si el dia després no sabem trobar la manera d’utilitzar-la adequadament.
Para cuando Irlanda logró su independencia el gaélico se encontraba en situación agónica. Ejemplos "a contrario" se pueden poner a montones: Finlandia, Rumanía, Israel etc.
ResponEliminaLa función "nacionalizadora" de los estados ha sido brutal y claramente manifiesta en sentido negativo en los estados multinacionales, ferozmente unitarios como el francés sobre todo, seguido por su alumno aventajado, el español. Han impuesto a sangre y fuego la lengua de su nación dominante.
La independencia política, el Estado propio, es un factor necesario para la normalización de cualquier lengua minorizada, por lo menos si es utilizada por una nación sometida a estados como el francés y el español.
Bien sé que, al mismo tiempo, no es suficiente. Por eso mismo, a la vez que debemos trabajar políticamente, tanto vascos como catalanes, para lograr la independencia debemos preocuparnos de su uso y mejora cotidianos, al igual que del resto de aspectos sociales.
Cuando estados como el francés y el español han tenido como una de sus misiones históricas el expolio y aniquilamiento de las naciones navarra y catalana, poco podemos esperar de ellos en favorecer nuestros intereses, tanto internos como internacionales.
La única forma de acceder a una situación normal, de sujeto político en el mundo con nombres y apellidos propios, es teniento un Estado propio.
Todo lo anteriormente expuesto son opiniones mías, pero creo que fácilmente demostrables en cualquier debate democrático, no trucado.
Un cordial saludo
Luís María...completament d'acord...
ResponEliminaAprofito per recomanr el teu bloc a tothom: http://nabarra.blogspot.com/2009/03/renfe-euskara-y-cultura.html
No us perdeu l'interessant article sobre una "nova" història d'Espanya editada recentment: http://nabarra.blogspot.com/2009/03/historia-y-prejuicio.html
Sort i bona feina, Luís María!
Moltes gracies.
ResponEliminaLuis María