Semblen paraules sagrades, ferides com estan per l’entelament de la mort, i tanmateix, de manera inconfusible, es tracta d’un llibre de Maria-Mercè Marçal. (Gimferrer. Pròleg, Rc, 2000: 7-8). 
Raó del cos és el poemari pòstum de Maria Mercè Marçal. Malgrat la seva malaltia i l’amenaça que representava la proximitat de la mort, Marçal continua amb la seva recerca i els seus temes de sempre: la dona, l’amor, l’amor entre dones, la maternitat, la llengua i, ara sí, la mort. Flux i reflux. Vida i mort. En el poemari Raó del cos, Marçal intenta donar forma poètica al seva pròpia mort. Morir no és perdre la vida. És una etapa més de l’existència humana. Retrobar-se amb l’abans de néixer, retornar a l’úter matern i, fins i tot, a l’abans de ser concebuda. Imatge líquida, aigua alliberada que torna a l’infinit:
Res no et serà pres: vindrà tan sols
l’instant d’obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l’aigua
perquè es retrobi aigua
d’alta mar.
Marçal estableix un lligam indestructible entre la seva pròpia mort, la maternitat i el retorn a l’úter matern com a espai corporal de referència. Resumeix la mort en una extraordinària metàfora: “desnéixer”:
Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada