Catalanisme polític... Autonomisme... Federalisme... Fem pedagogia...
Patriotisme social...
Catalanisme d’esquerres...
Al llarg dels anys (o dels segles) des de Catalunya ens hem esforçat perquè ens “entenguessin”. Els grups polítics de torn han maldat per fer “pedagogia” a les Espanyes perquè –deien- la marginació absoluta que des de fa segles patim com a país era deguda a la desconeixença.
Ha quedat més que demostrat que Espanya només ens vol si acceptem la renúncia d’allò que som. Espanya només ens accepta si fem del català una llengua “domèstiques”. Espanya només ens accepta si acceptem formar part d’un cos nacional que ens estrany totalment aliè, més enllà d’una història de mal veïnatge, de guerres, traïcions i opressions continuades.
El nostre horitzó polític no pot ser el de dedicar-nos a fer governable l’Estat espanyol; a fer que una Espanya que no ens vol es faci més gran, més dinàmica, més rica amb bona part de la riquesa que generem des dels Països Catalans.
Digueu-li com vulgueu: autodeterminació, sobirania, independència... Només ens cal un objectiu clar i, més encara, un full de ruta per arribar-hi.
Tot el que es desprèn de les 417 paraules de Patriotisme i dignitat, no es troba gaire lluny d’aquestes altres:
Si fem una mirada a la nostra història contemporània, de tot el segle XX ençà, podria semblar com si el catalanisme, com a moviment polític, en realitat no tingués sentit en ell mateix, sinó en la mesura que intervé en l'escena espanyola com a element modernitzador i democratitzador de l'Estat, esdevenint així molt més un matís que una idea, una branca que un tronc, un apèndix que no pas un cos sencer. L'objectiu, doncs, d'aquest catalanisme ha estat -i continua sent- actuar com un complement positiu d'Espanya, procurant, això sí, obtenir-ne beneficis per a Catalunya, des de la influència que, a Madrid, pugui exercir-se amb un grapat de diputats catalans, en particular quan el partit espanyol al govern no disposa d'una majoria suficient que li asseguri tranquil·litat i estabilitat. S’ha dit que no hi ha altre raó, altre sentit i altre objectiu per al catalanisme que no sigui actuar com a factor regenerador d'Espanya.
Al costat d'aquest catalanisme col·laboracionista, subordinat, dependent, que surt de Catalunya, però que s'acaba a Espanya, n'hi ha hagut sempre un altre. Potser hi ha estat en un format latent, minoritari, sense gaire ressò públic, però no per això ha estat menys real i, sobretot, menys catalanista. Aquest catalanisme nacional no es considera cap variant d'Espanya, cap part d'altre país que no sigui ell mateix, ja que té sentit per ell mateix.
El primer catalanisme pot definir-se autonomista, federalista o confederalista o, més ambiguament, nacionalista, però no es planteja cap futur per a la nació catalana sense Espanya, fora d'ella o al marge del seu poder polític. Però, sincerament, estic convençut que és ja un model esgotat, que pertany al passat, perquè és incapaç de trobar solucions als grans problemes de la Catalunya d'avui i satisfacció plena per a tants projectes col·lectius com hi ha empresos pensant en el demà.
Amb Espanya no hi ha res a fer i aquest país té prou sentit per ser interlocutor directe amb Europa i el món. El catalanisme històric no ha anat més enllà del primer vers de l'Oda a Espanya de Joan Maragall, aquell que s'encalla en l'Escolta, Espanya, una vegada i una altra. El catalanisme nacional de les noves generacions ja s'ha llegit tot el poema i ha arribat al darrer vers: Adéu, Espanya!
És potser un article antic de Joan Carretero? Potser d'algú de les CUP?
Doncs no, res de res. Aquestes paraules (377) estan extretes d’un article de Josep-Lluís Carod Rovira de 29 de desembre de 2004.
Han passat prop de cinc anys.
Que cadascú reflexioni i n’extregui les seves pròpies conclusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada