Ja hem comentat la importància que Maria-Mercè Marçal confereix (com tantes altres teòriques i escriptores feministes) al llenguatge com a eina per aconseguir una identitat pròpia femenina, per assolir una veu de dona. Cal, doncs, en el procés de construcció creativa (de)construir, donar un nou significat al discurs i a les paraules.
Maria Mercè Marçal explicava que, una vegada acceptat que no és possible partir d’un llenguatge paral·lel o inventar-ne un altre partint de zero, havia de mirar d’adaptar el que tenim a les seves necessitats. És a això, precisament, al que es referia Jessica Folkart (Professora de la Universitat de Virgínia als Estats Units) quan , partint de la teoria postcolonial i de referents com Homi Bhaba, Gianni Vatimo i Edward Said, es fa aquesta pregunta: com escriure en el llenguatge de l’altre? Folkart troba la clau a les variacions, als canvis inherents al procés de repetició, és a dir, al fet que sovint els textos, els motius, són repetits, però poden ser-ho “amb una diferència”.
Joana Sabadell-Nieto, en un article titulat Domesticacions, domesticitats i altres qüestions de gènere, pren com a referència el poema de Maria Mercè Marçal El meu amor sense casa per a entendre el procés repetitiu que modifica el llenguatge fins al punt de transformar-lo.
El meu amor sense casa pertany a l’apartat Contraban de llum del poemari Desglaç i s’inspira, com molts altres poemes de la lírica marçaliana, en la tradició popular. Mitjançant el procés de repetició que indicava Flokart, tan propi de la poesia i el cançoner popular, Marçal confegeix una estructura de frases que es repeteixen i s’allarguen i ens parlen d’un amor exclòs, un amor exiliat, perquè un amor que viu fora de les normes de la societat patriarcal no té, en paraules de Fina Llorca “un lloc on habitar, un espai social on simbolitzar-se”. El meu amor sense casa.
L’ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del
[meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que
[travessa
l’ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor
[sense casa.
El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el
[vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
[l’ombra
del meu amor sense casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada