MARIA-MERCÈ MARÇAL: LA POESIA

Maria Mercè Marçal, professora, traductora, crítica literària, però sobretot, poeta. La seva obra és una contínua exploració de la poesia femenina; una recerca constant d’un jo literari femení que busca camins propis que l’ajudin a configurar una veu femenina dins del camp literari i poètic.

La poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa…

M.Mercè Marçal se serveix del llenguatge poètic per mostrar-nos la seva concepció -conscientment militant- de la literatura. I, més que mostrar-nos la seva visió, vol comunicar-nos una nova manera de ser al món, una manera pròpiament femenina.

“Dir-se a si mateixa”, però dir, també, amb mirada de dona, amb una mirada femenina individual que es fa extensiva a totes les dones. Una mirada global dins de la seva pròpia singularitat. Els temes estan sempre relacionats amb la identitat femenina i el seu entorn: l’amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió… I els mots que utilitza són l’eina que articula la seva pròpia visió del món. La seva singularitat creadora radica precisament en el fet d’ésser, en la seva obra, ella mateixa.

[...]dir el part com a experiència de dona, presentar el pare i la mare des d’una percepció de filla, que no és la mateixa que la del fill… modelar sentits diferents per a les paraules desgastades per la tradició.

Per estructurar el seu univers literari, M. Mercè Marçal va haver d’articular de nou l’imaginari femení. Va haver de buscar noves maneres de dir, modelar sentits diferents per a les paraules ja existents, buscar metàfores distintes… La bruixa, la lluna, la sal, la sang, l’arcàngel, el drac… Tot havia de ser reelaborat. Calia crear un nou univers simbòlic.

Virgínia Wolf deia que calia "construir-se" una tradició pròpia femenina. Seguint aquesta idea de reconstrucció, Maria-Mèrcè Marçal s’enfronta a la feminitat definida per la nostra cultura i, en els seus primers poemaris, utilitza, per exemple, la metàfora de la lluna amb llum pròpia (imatge femenina) que es rebel·la contra la subordinació al sol (imatge masculina).

La dona que es pregunta davant del mirall intentant de dotar-se d’un discurs sobre si mateixa. Es veu abocada a un espai encara sense paraules. Un silenci que es va esfilagarsant com una d’aquelles inscripcions en una llengua perduda de la qual desconeixem el codi i de la qual només uns pocs indicis comencen a ésser desxifrats.