EL PAÍS DELS ESVORANCS (X) O... ON SÓN ELS NOSTRES DINERS?

Segons l'estudi sobre les balances fiscals que ha fet públic la Fundació BBVA, cada ciutadà del Principat aporta a l'estat 1.094 euros nets l'any; cada ciutadà de les Illes n'hi aporta 915; i cada valencià, 37. En xifres globals, Catalunya té un dèficit anual, és a dir, aporta més a l'Estat que no pas rep, de 6.934 milions; les Illes, de 770 milions; i el País Valencià de 228.

Un esvoranc per on se'ns escolen els diners...

Madrid, segon l'estudi és la comunitat amb més dèficit fiscal... no, no comenceu a riure abans d'hora... El secret està en el mètode que han fet servir. Un mètode que s'anomena de càrrega-benefici i que permet que serveis que són de benefici general (Museu del Prado, Ministeris, etc.) no comptin perquè, és clar, en gaudim tots els espanyols.

Feta la llei, feta la trampa... Mentrestant...

El nostre president Don José Montilla (sempre fidel als seus jefes) en una entrevista a TV3 feia mans i mànigues per evitar pronunciar-se sobre les balances fiscals, continuava defensant la ministra de Foment i es limitava dir que tot era culpa dels governs de CiU. Montilla feia ús, una vegada més, d'aquell missatge que tant agrada als polítics: "el que està bé és obra meva; el que està malament és culpa dels que hi havia abans"

I la separació de la Infanta Helena de moment ens costa 4.000 euros al mes, que és el lloguer del nou xalet on ha anat a viure amb els seus fills.

No ens vindrà ara de 4.000 euros... oi?

EL PAÍS DELS ESVORANCS (IX)... O "ARA NO ÉS EL MOMENT"

El nostre president, Don José Montilla, ha parlat sobre la manifestació del dia 1 de desembre i (oh, sorpresa!) ha dit que el PSC no anirà a la manifestació i que això (oh, sorpresa!) no té res a veure amb què estigui manant el PSOE.

Com tampoc no hi té res a veure que l'únic grup que no demani la dimissió de la Ministra Magdalena sigui el PSC; i que el president de la Generalitat ni tan sols hi sigui present a l'hora de la votació...

Com tampoc no hi té res a veure que el PSC no tingui grup propi al Parlament espanyol des del 23 de febrer de 1981 (oh, casualitat!) i que, passats, 26 anys continuï sense tenir-ne...

Des dels micròfons de Catalunya Ràdio, el nostre president ha insistit que "ara no és el moment de manifestar-se sinó tot just de treballar". Potser pensa que la gent que anirà el dissabte a la convocatòria no treballa, i només es dedica a incordiar amb manifestacions. Que ara no és el moment? I quan ho serà...? El problema és que mai és el moment...

"Ja es veurà després de la manifestació que hi ha motivacions polítiques que van més enllà de les infraestructures". Coi, i tant que hi ha motivacions polítiques! Només faltaria! O és que no n'hi ha, de motivacions polítiques, en el fet que el traçat del TGV sigui radial i partint des de Madrid? No n'hi ha en el fet que les inversions a Catalunya no compleixin els mínims necessaris? No n'hi ha en el fet que la senyora ministra no dimiteixi? No n'hi ha en el fet que el Tribunal Constitucional sembli una mena de tauler d'escacs al servei d'interessos molt determinats?

Senyor Montilla, pot estar ben segur que n'hi ha, de motivacions polítiques...

CONSTRUIR... NO COMBATRE NI DESFIGURAR

L’any 1964 va aparèixer un llibre que va causar impacte: Els altres catalans. L’obra, un estudi sociològic, en feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Viuen una situació ambigua, d’indefinició; viuen desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Viuen, també, molts d’ells en situacions de marginalitat econòmica i social.

L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el cultural, social i polític. Malgrat que l’autor no considerava ni important ni transcendental el tema de la llengua si que deia coses com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”

El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que es preocupaven per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del tot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?

Avui, en Paco Candel, ja no hi és. Malgrat la seva obra periodística i narrativa posterior (més de 50 llibres) sempre serà l’autor de Els altres catalans. Ha mort als 82 anys en un país al qual el van obligar a emigrar i que ell va acabar fent seu. Sempre ens quedarà el seu missatge: “si ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dóna la gana de ser-ho.”

EL PAÍS DELS ESVORANCS (VIII) O... CUERS!

Nous esvorancs...

La Fundació Jaume Bofill ho ha anunciat: Catalunya és a la cua en qualitat de l’ensenyament. Si girem la vista enrere, només hi trobem Extremadura i Canàries, a nivell de l’Estat espanyol, i Malta i Portugal, si ens situem a nivell europeu.

Un 34% de la població d’entre 18 i 24 anys abandona els estudis abans d’hora (mitjana espanyola, 30%) i la diferència entre el fracàs escolar a l’escola pública i la concertada és de 20 punts percentuals, desfavorables, evidentment, a l’escola pública. Les diferències entre escola pública i privada o concertada cada dia augmenten més.

Què està passant? Les escoles es troben amb infinitat de problemes a resoldre: l’allau d’estudiants d’origen estranger; un sistema escolar que sembla haver abolit el suspens i que permet que l’estudiant vagi passant cursos sense assolir els coneixements necessaris; un descrèdit de la imatge del mestre que a hores d’ara poca gent respecte, començant pel mateix alumnat; un pèrdua total de determinats valors com l’educació, el civisme, la responsabilitat i... la disciplina.

També, però, hi ha altres condicionants que s’hi afegeixen. No hi ha prou diners. El sistema de finançament regit des de la “capital del reino” ens ofega també en aquest àmbit. Pot fer més la Generalitat amb el que té? No ho sé. La realitat és que al País Basc el govern destina 5.000 euros l’any per estudiant. A Catalunya, 3.500.

Sempre ens quedarà l’opció Montilla. El president porta els seus fills a l’Escola alemanya. Una escola d’elit i, evidentment, amb forts continguts teutons i molt poquets, per no dir gens, de catalans. Com ell mateix va dir: “aquesta és una opció personal que tothom té (!)”. Tothom, és clar, que guanyi un sou com el de la família Montilla que, com molt bé sabem, es correspon, euro més, euro menys, amb la mitjana que cobrem els ciutadans d’aquest país.

Gran resposta i gran alternativa -a l'abast de tothom- la que ens ofereix el màxim representant del país, el nostre estimat president Don José Montilla.

EL PAÍS DELS ESVORANCS (VII)

Ahir, en aquest nostre país dels esvorancs, mentre ja ha passat un mes de l'aturada de Rodalies i mentre es produïa un nou esvoranc, aquest aeri, al sostre de l'estació de Sants, Artur Mas ens presentava la seva "casa gran del catalanisme". Carregat de bones intencions ens diu que cal apostar pel "dret a decidir"... correcte... però què entenem amb aquest eufemisme? Autonomia..? Federalisme...? Continuar com estem...? Estat associat...? Independència...? Potser seria bo que ens deixéssim de romanços i diguéssim clarament cap a on volem anar.

Mentre que els que tenen por de la llengua, perquè saben que darrere hi ha també l'esperit, preparen la seva estratègia per acabar amb la immersió lingüística, una de les poques eines amb cara i ulls del procés de normalització, mentre ells s'esmolen les ungles, el president de la Generalitat, senyor José Montilla, feia mans i mànigues en un programa de TV1 per tal de sortir-se de preguntes relacionades amb el doble càrrec de la seva esposa o el perquè, un socialista com ell que no es cansa de cantar-nos les excel·lències de l'escola pública, porta els seus fills a l'escola privada. Per cert... si la Catalunya real és la que estava representada pel públic preguntaire, estem ben arreglats!

Mentre tot això passava, a Madrid, un jutge coartava els drets lingüístics d'uns ciutadans catalans, intentava obligar-los a expressar-se en castellà, els negava un traductor i acabava passant totalment d'ells i del judici i, cas insòlit, emetia una sentència condemnatòria sense haver entès (almenys això és el que va dir) el que deien els acusats.

D'esvoranc en esvoranc fins a l'esvoranc final...

LITERATURA I LLENGUA (i III)

Acabarem ja aquesta llarga reflexió a l'entorn de la llengua i la literatura...

Tots els partidaris de considerar també com a literatura catalana tota aquella que s’escriu en castellà des dels Països Catalans acostumen a fer servir un argument clàssic: el de la relació i participació dels creadors literaris catalans en la cultura denominada espanyola, així com el fet que tots aquests intel·lectuals compaginaven l’ús del català i del castellà en la realització de part de la seva obra literària. Un argument que sembla oblidar, amb sospitosa i interessada facilitat, el perquè d’aquesta mena de bilingüisme literari; un argument que pretén amagar les causes històriques i polítiques –i també econòmiques!- que van conduir al fet que alguns dels nostres intel·lectuals i autors mantinguessin –o mantinguin -aquesta actitud literària.

Als Països Catalans, existeixen obres de creació literària en castellà i en català. Probablement, n’hi hagi també en alguna altra llengua. N’hi deuen haver que gaudeixen d’una certa qualitat literària i d’altres que esdevenen un respectable, però simple, producte de consum. I, en aquesta realitat, la del prestigi i la qualitat, la llengua no ha exercit cap mena d’influència, ni en sentit positiu ni negatiu. La llengua no ha estat res més que l’eina de què s’ha valgut l’autor per expressar tot allò que ens volia comunicar.

Una llengua, però, no és només l’eina, el mitjà per comunicar-se, sinó, també, una de les parts més visibles d’una amalgama que ens conforma com a éssers humans i com a comunitat. Una llengua no és només el producte d’una determinada manera de viure, de sentir, de pensar, de morir… d’allò que s’ha vingut a denominar una cultura. Una llengua no pot ser vista només com el fonament d’una cultura nacional d’origen romàntic. Una llengua no és només una expressió de caire nacionalista. Una llengua és, ha de ser, la confluència i la suma de cadascuna d’aquestes definicions. Una amalgama que configura també una comunitat d’interessos comuns, geogràfics, econòmics, culturals…

I, que no ho dubti ningú, quan aquesta comunitat humana s’expressa a través dels seus creadors literaris ho fa emprant el mitjà que més l’identifica i la cohesiona: la llengua pròpia. Una llengua pròpia que forma un tot inseparable amb la literatura que ajuda a vehicular.

OBJECTIU: ACABAR AMB LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Ho tenen clar... l'objectiu és acabar amb la immersió lingüística a Catalunya.

Després de Rajoy, ara és el torn del seu acòlit, en Daniel Sirera. "El que volem és que en aquells territoris on hi ha dues llengües oficials els pares puguin escollir en quines de les dues llengües volen escolaritzar els seus fills [...] els pares tenim a Catalunya el dret per llei d'escolaritzar als nostres fills amb la llengua materna i mai la Generalitat ha donat la possibilitat d'escollir la llengua en la qual volen escolaritzar els seus fills".

Això sí, assegura que la seva proposta no va en contra de ningú (?)

La propera legislatura espanyola, amb PP o sense PP al capdavant, es preveu dura i perillosa. Els atacs, encoberts de legalitat, proliferaran contra la llengua catalana i els enemics del català, interiors i exteriors, posaran tota la carn a la graella.

Objectiu: acabar amb la immersió lingüística.

LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA AMENAÇADA

Els enemics del català estan sempre actius i bel·ligerants. Ara, de nou, el PP llença els seus dards enverinats sobre la llengua catalana i, de retruc, sobre Catalunya i els Països Catalans. Coneixedors que és un tema que els dóna vots i que un bona part del personal que integra les Espanyes es mou en aquest sentit, ha donat carnassa a la fera. Diu que, si guanya, farà una llei per garantir l’ús del castellà a tot el territori de l’Estat espanyol... Carai! Que no ho garanteix ja la “Constitución espanyola”! Clar que és veritat que, com ja ens han repetit una i altra vegada, el castellà està perseguit, a Catalunya. Només cal anar pel carrer, escoltar i donar un cop d’ull. La persecució i la manca d’ús del castellà es fa visible ostensiblement arreu del territori.

El més preocupant és la segona part del discurs el PP: "Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà en totes les etapes de l'educació”. Això significa una declaració de guerra en tota regla contra la immersió lingüística. Aquest és ara el seu principal objectiu. Després de torpedinar el ja migrat Estatut, ara els atacs aniran contra la Llei d’immersió lingüística. Cal que estiguem preparats perquè, en aquest aspecte, poden trobar bons aliats a Catalunya... i no tots són del PP ni de dretes. Hem pogut sentir ja algunes crítiques al procés d’immersió des de veus autoanomenades “progressistes”.

“Catalunya: una nació d’Europa?” és el títol d’una conferència pronunciada per Hillary Gardnera la Universitat de Nova York. La seva intervenció acabava així: “Potser el que més costa d’expressar amb claredat és l’amor que es pot arribar a sentir per un lloc que només viu en l’experiència de la seva llengua i la seva tradició, i que alhora cap repressió ni cap burla política no ha pogut fer desaparèixer”.

SOM MOLTS MÉS DELS QUE ELLS VOLEN I DIUEN...

T'he conegut sempre igual com ara...

Honor i record als lluitadors per la llibertat.

Som molts més dels que ells volen i diuen...

EL PAÍS DELS ESVORANCS (VI)... O L'AVE JA HA ARRIBAT!

L’AVE ja ha arribat! Ja ha arribat... a Valladolid...

Mentrestant... al país dels esvorancs...

El govern espanyol, seguint la seva política del xec, ara diu que deixarà viatjar gratis als passatgers de rodalies fins que arribi el TGV a Barcelona... continuen pensant que som beneits...

A principi de setmana, el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va ser l'únic diputat de la Cambra que ha no va donar suport a la proposta que demanava que Montilla s'expliqués al Parlament sobre el caos de Renfe. La proposta va ser aprovada per 126 vots a favor i un en contra, el de Carod. Motiu: una equivocació del vicepresident... El sistema de votació era molt complicat: tres botons; un sí, un no i un abstenció... No sé per què ho compliquen tant...
Al Parlament perden el temps en discussions i votacions estèrils. Finalment, el PSC es queda sol davant la majoria de la Cambra que demana la dimissió de la ministra de Foment. No vulgueu veure cap relació entre la negativa del PSC i que la ministra i el govern espanyol siguin del PSOE... ja sabeu que el PSC és un partit totalment “autònom... “ Per cert, el senyor Montilla no tan sols s’ha dignat votar... Problemes d’agenda... (Llegiu, si voleu, un interessant article sobre el discurs de Montilla a Madrid. El títol ja resulta prou significatiu: Montilla: l'espanyolista intel·ligent)

El jutjat d'Alacant dóna permís per tancar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. On són les negociacions entre les dues Generalitats? Algú en sap alguna cosa? On són aquelles promeses –sempre les promeses- que tot estava en vies de solució? De nou, es pensen que som beneits...

Els preus pugen un 1,2% a l'octubre i situen la inflació interanual en un 3,8%... I nosaltres continuem aguantant... Fins quan?

El senyor Zapatero es permet fer bromes amb el caos de rodalies durant l’entrevista amb en Buenafuente... El més fort és que en una d’aquestes enquestes radiofòniques que es fan, davant la pregunta de “li ha fet gràcia la broma del senyor Zapatero” el 65% dels radiooients han respost que sí, que els ha fet gràcia.... Potser que ens ho fem mirar...

Es pensen que som beneits... o ho som de veritat?

NO ÉS MILEURISTA...

Parlant de cessaments de convivència, llegeixo al Digital.cat que el cap suprem de l’Estat, Sa Majestat el Rei, cobra 24.000 euros diaris! La informació la va donar el diputat Joan Puig al Congrés tot demanant que es rebaixi l’assignació a la Casa Reial, si més no al nivell del sou d’un President ... perquè és que el Rei –o la Casa Reial- cobra ara fins a cent vegades més que el President del govern espanyol.

¿És possible que en ple segle XXI mantinguem encara una institució tan anacrònica i que ens costa tants diners com és la monàrquica? Sí, és possible, i a més sembla que ens agrada - o els agrada- ja que, segons puc percebre, la figura del Rei continua creixent i el suport social i les mostres d'estima de molts ciutadans augmenten... si més no a l'Espanya de sempre que és, no ho oblidem, la que té la paella pel mànec.

Un cessament de convivència...si us plau!

CESSAMENT DE LA CONVIÈNCIA...

Fa ja massa anys ens hi van casar per la força... Des del primer moment ha estat una relació difícil, en què mai hem pogut gaudir d’espais de llibertat... La violència, verbal, psíquica i física, ha presidit any rere any el nostre maridatge obligat. Infinitat de vegades hem volgut alliberar-nos d’aquest llast, d’aquest jou que ens escanyava i ens impedia ser persones lliures, capaces de decidir per nosaltres mateixes.

El temps passa i ara hi veiem una llumeta al fons d’aquest túnel de rodalies inacabable. Potser ara que el Gran Pare protector de tots i totes ha acceptat que existeixi la figura del “cese temporal de la convivencia matrimonial”, potser ara sí... potser podrem començar ni que sigui per demanar un cessament temporal de la convivència i podrem iniciar el camí de l’alliberament.

LA VARA DE MEDIR

El cantant asturià Melendi, espantat perquè havia de fer el seu primer vol transoceànic, decideix carregar-se d'ànims a base d'alcohol. Ja amb l'avió en ple vol, el cantant demana més alcohol, encara, i comença a organitzar una batussa de característiques tan grans i perilloses (amenaces a la tripulació i als passatgers, agressivitat fora de mida...) que el pilot decideix fer mitja volta i tornar a Madrid. Imagineu-vos l'estat d'ànim dels 180 passatgers i el prejudicis de tota mena que aquesta acció deu haver comportat.

En baixar de l'avió el cantant i el seu mànager són detinguts per la Guàrdia Civil i posats a disposició judicial... I ara ve la bona... hores després, el cantant i el manàger són deixats en llibertat i... sense càrrecs!

Aquest fet xoca frontalment amb la duresa que fan servir jutges i magistrats en altres ocasions. Per exemple... els casos de Pepe Rubianes o el més recent dels dibuixants de El Jueves. O, encara més, els detinguts per cremar fotos de Sa Majestat el Rei d'Espanya.

Sorprèn -per dir-ho finament- la diferència en la vara de medir.

LITERATURA I LLENGUA (II)

Una mica més sobre la relació entre llengua i literatura...

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel·lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

¿Per quins set sous, doncs, la literatura que es fa en castellà a casa nostra l'hauríem de considerar literatura catalana?

SÍMBOLS I REPRESENTACIONS

Aquesta setmana hem hagut de patir la visita dels 20.000 gers (aficionats del Glasgow Rangers). Han campat lliurement i han fet el que han volgut. Beure i pixar, sobretot, a qualsevol indret de la ciutat. Sempre, és clar, davant de la passivitat de les forces de l'ordre, tan zeloses en altres ocasions i amb altres ciutadans.

Alguns s'han estranyat de veure com els gers exhibien banderes angleses; fins i tot, n'hi havia que en portaven d'espanyoles. Que no són d'Escòcia? Que no volen la independència?

Escòcia, com els Països Catalans, no és uniforme, políticament i nacionalment parlant. El Glasgow Rangers és l'equip tradicional dels escocesos protestants i unionistes, partidaris, doncs, de la unió amb Anglaterra. El seu gran rival, en l'àmbit esportiu i políticosocial, és el Celtic de Glasgow. El Celtic és l'equip dels descendents dels immigrants irlandesos. És l'equip dels catòlics i dels nacionalistes escocesos. La gent del Celtic (beguts o no) no onejarien mai una bandera anglesa ni una d'espanyola, perquè saben molt bé què representen.

Tampoc no cal anar gaire lluny per trobar correspondències, ciutadanes i nacionals, entre Escòcia i Catalunya.

Tothom és el que és... o, si més no, representa el que representa.

EL PAÍS DELS ESVORANCS (V)... FLAMENCS I CATALANS

A Bèlgica, han passat ja quatre mesos de les eleccions legislatives i continuen sense poder formar govern. Quin és el perquè d'aquest bloqueig legistlatiu? Els partits flamencs volen impulsar una reforma de l'Estat i això topa amb la mentalitat i l'ideari dels valons que ja els va be´deixar les coses com estan. Passats quatre mesos, els partits flamencs continuen sense cedir un pam en les seves propostes i, malgrat la intervenció reial, continuen ferms en els seus plantejaments.

Si la primera part d'aquesta història podria ser extrapolable a la nostra realitat més directa, la segona part ja és del tot impensable que es pogués produir en el nostre àmbit social i polític. ¿Algú pot veure els polítics catalans, tots a una, aguantant fermament, sense transigir, per tal d'assolir una profunda reforma de l'Estat?

Només hi ha un aspecte important que ens fa no desitjar la situació belga: un bon percentatge dels independentistes flamencs són partidaris de l'ultradreta.

CAL PARLAR DE LLENGUA... I D'ENTITATS

Ahir, dijous 8 de novembre, es va emetre, en directe per ETV Llobregat, un nou programa de CAL Parlar de Lllengua. Durant prop d'una hora vam poder conèixer de prop tots aquells productes que comercialitza la XECNA (Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional). Aquells productes de què tant se'n fotia el nostre "amic" Fidalgo i que ja vam comentar en el seu moment. També, ens vam assabentar d'una nova experiència, la que han engegat Iniciatives Jàssera amb la comercialització i distribució on-line de productes de qualitat, innovadors, autocentrats i normalitzats.

Ens agradaria destacar, però, el nou espai que es va inciar ahir. A partir d'ara, els 15 minuts finals de CAL Parlar de Llengua estaran dedicats a parlar amb una entitat de cultura popular i tradicional catalana d'Esplugues. Per a la CAL d’Esplugues i per a ETV Llobregat, el món de la cultura popular i tradicional ocupa un espai preferent dins dels seus idearis. No hi ha llengua sense la cultura que l’ha fet possible.

Ahir vam poder gaudir amb les explicacions i amb les imatges de l'Esbart Vila d'Esplugues. En Sergi Castro, de manera amena i atraient, ens va anar posant al dia sobre les activitats, passades i futures, de l'Esbart. Vam assabentar-nos de molts aspectes que ignoràvem i vam poder constatar com l'Esbart és, a més d'una de les entitats amb més arrelament a Esplugues, una de les més dinàmiques en el món de la creació artística.

En Sergi Castro, amb la seva intervenció, va deixar molt alt el llistó per a les properes entitats que passin per CAL Parlar de LLengua.

Durant el mes de novembre, podeu veure el programa en redifusió per ETV Llobregat els dies 9, a les 11 h; el dia 10, a les 18 h; el dia 11, a les 10,30 h; el dia 13, a les 16,30 h. i el dia 14, a les 02 h.

LITERATURA I LLENGUA (I)

La Fira de Frankfurt ja és història... Encara ressonen, però, les veus que, una i altra vegada, (també mentre es va celebrar la Fira) clamaven al cel per l'absència d'escriptors catalans en llengua castellana.

El retorn a la vella –i cansada!- polèmica sobre com cal considerar la literatura que es fa en castellà des dels Països Catalans. Un debat que ressorgeix una i altra vegada, sobretot en aquells períodes en què la societat catalana gaudeix d’uns certs marges de llibertat que faciliten el coneixement, l’ús i l’expansió –amb més o menys èxit -del seu signe d’identitat i d’expressió més clar com és el de la llengua. I diem en determinats períodes, perquè en les èpoques plenes de foscor –lingüística, literària, democràtica -que sovint oblidem que han estat majoritàries des del segle XVI i gairebé úniques a partir del segle XVIII, en aquelles èpoques, ningú semblava preocupar-se pel fet de com anomenar la literatura que es feia en espanyol des de Catalunya. Ningú se’n preocupava, ja que tothom semblava força content i satisfet amb el fet que la seva literatura, aquella que utilitzava com a eina d’expressió el castellà, fos inclosa dins de l’àmbit de la literatura espanyola i com a tal coneguda i anomenada.

La literatura catalana ha establert una classificació literària... i també, arbitrària... sí. Tan arbitrària com lògica, si més no tant com ho pugui ser qualsevol de les classificacions –arbitràries i lògiques -que s’han estructurat en els diversos móns literaris del nostre planeta. Arreu, per establir si una literatura pertany o no a una determinada classificació s’ha pres sempre com a base el signe més clar de pertinença literària. Un signe de pertinença i de classificació d’una claredat tan diàfana, d’una lògica tan aclaparadora que cap ciutadà d’un país que disposi de literatura escrita gosaria contradir. Un signe tan evident per a una classificació literària com és el de l’eina, el mitjà amb que s’ha bastit tota aquesta obra; el signe amb què s’ha vehiculat i es vehicula tot el pensament i l’expressió literària escrita: la llengua.

Continuarem...

JA ERA HORA!

Ja era hora! El president de la Generalitat de Catalunya, per primera vegada, ha parlat com el càrrec li exigeix. Ha exercit d'autèntic president de la Generalitat, si més no amb les paraules.

Les frases pronunciades durant el fòrum Nueva Economía de Madrid han dit bona part del que pensen molts dels ciutadans d'aquest país. Han dit bona part -no tota- de la veritat.

Sensació de desamparament dels catalans... Els catalans se senten cada cop més allunyats d'Espanya... l'estat d'ànim col·lectiu està instal·lat en el cabreig, el recel i el pessimisme... la situació pot arribar a ser irreversible...

Electoralista o no, pactat o no, el missatge del President és un toc d'atenció a qui correspongui i, per primera vegada, és un discurs a l'alçada del seu càrrec.

ESPLUGUES... NOMÉS 49 INDEPENDENTISTES?

Des que es va iniciar la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat Propi, la xifra d'adhesions ja supera les 15.000 persones.

Les xifres d'Esplugues, però, avancen molt lentament. Fa 5 mesos, eren 41 les adhesions (un 0,088% de la població). Avui, al mes de novembre, les adhesions són 49 (0,099%). Vuit noves adhesions en el llarg termini de 5 mesos...

Ho tenim clar, a Esplugues, si les xifres corresponen a la realitat!

EL SENYOR TOMÁS-VERDERA HO LAMENTA...

Des de la CAL d'Esplugues, i tal com proposava la campanya blocaire, vam enviar un correu de queixa a Orangetech pel seu acte de discrimanció lingüística envers el català.

Hem rebut aquesta resposta:

Apreciat Company,

Li adjunto les disculpes acceptades per la persona que en el seu dia va ser la afectada. En cap cas va ser la meva intenció ferir els seus sentiments ni agredir a la nostra llengua, per aquest motiu he demanat les meves disculpes.

En qualsevol cas vull recalcar que Orangetech i totes les persones que hi treballen no en són en absolut participes del meu desafortunat comentari, i per tant demano es tingui en consideració les conseqüències del judici sumaríssim al que són sotmesos sense motiu.

El salut ben atentament.
Juan Tomás-Verdera

"T'he n'has adonat del teu error i n'has assumit la responsabilitat. M'has demanat disculpes personalment i jo les he acceptat, el que no fa que estigui d'acord amb la resposta que em vares donar a l'e-mail que et vaig enviar sol·licitant un lloc de treball, ni que justifiqui de cap manera tal acció. Per aquest motiu vaig enviar la nota a la premsa. Acceptant les teves disculpes consider que per part meva ja no hi ha res més a dir o fer, per tant dono per tancada la polèmica d'aquest afer sense ressentiment de cara a l'empresa Orangetech ni a tu personalment, esperant que aquest tipus d'errors discriminatoris no es tornin a repetir."

Atentament:

Pau Castanyer

Queixar-se... insistir... fer valer els nostres drets... Les campanyes funcionen!

"DESPERDICIAR OPORTUNIDADES"

Llegim a la xarxa de blocaires la següent notícia:

El Diari de Balears publicava, ahir dia 25, aquesta notícia a la secció “No vagi per dit”:

Curiosa la resposta de 13 paraules que el «general manager» de l’empresa mallorquina de software Orangetech, radicada al Parc Bit, envià a un sol·licitant de treball que s’hi dirigí en català: «Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades». No posam ni afegim.

La proposta de la xarxa és d’enviar-los aquest text, de també 13 paraules:

«Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.»

EL PAÍS DELS ESVORANCS (IV)...INCENDIS I CASTANYES

Tants esvorancs generalitzats acaben sense deixar-nos veure els esvorancs personalitzats...

L'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona es tornarà a connectar a la xarxa elèctrica avui, després de l'incendi que va cremar la central elèctrica del centre el 21 de setembre passat i va deixar sense llum l'edifici principal.

Un mes i mig per solucionar una avaria (per important que fos) a l'hospital més important del país. Fins ara, ha estat funcionant mitjançant 27 generadors... El país dels pegats...

Hem passat la festa de Tots Sants amb una invasió en tota regla del Halloween nord-americà. Fa una certa gràcia veure quantitat d'antiianquis en plena celebració forània. Resistirà la Castanyada? Mala peça tenim (també) al teler... La Castanyada se'ns està enfonsant en un nou esvoranc...

Llegiu, si voleu, l'article de Marçal Sintes, carregat d'ironia...