BLOC CALdesplugues

Bloc d'informació i opinió de la CAL d'Esplugues

30.1.08

L'ENEMIC BEN A PROP

Tots sabem i coneixem qui és i què representa el partit Ciutadans-Ciudadanos... potser no caldria ni perdre el temps ni ocupar espai parlant-ne. No puc, però, evitar-ho... per a mostra un botó: el bloc d’un conciutadà: Blog de Luís M. Fernández del Campo-Ciudadano de Esplugues de Llobregat.

El bloc (no cal dir que, com a bons defensors del bilingüisme, és evidentment en castellà) té sempre una floreta a punt per llençar-la contra tots els “nacionalistes” (catalans, és clar) i per a tota la "xarxa", per a tot l’"entramat" que han anat teixint durant anys i del qual la CAL sembla formar-ne part. La CAL, que pel que es veu rep unes subvencions astronòmiques per tal d’escampar el virus, la “crosta nacionalista” arreu del territori.

Atenció a “las webs amigas” que podeu trobar en aquest “blog del ciudadano”: Asociación por la tolerancia; Foro Ermua; Desmontando el mito catalán; Plataforma España y libertad; Basta Ya... Tota una declaració d’intencions.

Podeu trobar floretes com la carta (publicada a "La Razón", evidentment) d’una mare catalana “desenganyada” davant la imposició del català a l’ensenyament. Una epístola digne dels temps de l'Elena Francis:


Soy madre de una niña de 5 años, y hasta ahora no me he dado cuenta (si que sabía de la necesidad) pero no entendía el daño que le he estado haciendo a mi hija hablándole en mi lengua habitual, no sabía hasta que punto le podía lastimar en su entendimiento para poder comunicarse con los demás.

Esta navidad su abuela por parte de padre ha venido a visitarnos, la causa de incomunicación sin duda ha sido la lengua, no los kilómetros de distancia y el largo tiempo desde que se ven. Evidentemente, las llamadas telefónicas no sirven de mucho ya que no se entienden, su abuela (Cordobesa) no sabe catalán y ella no habla en Castellano, he tenido que hacer de traductora entre ellas.

[...] no se hace respetar, ni querer aprender una lengua imponiéndola, en mi caso ha sido al revés, ahora tendré que hablarle en Castellano a mi hija y enseñarle lo que ustedes le están negando [...]

Nacionalisme espanyol a dojo...
Vivim uns temps en què estem immersos en la por... Què voleu que us digui? A mi, em fan por.
L'enemic no sempre és lluny de casa....

PAÏSOS CATALANS!

Vicenç Partal ha posat en marxa una nova iniciativa blocaire de la qual ens fem ressò. Transcrivim literalment del bloc intermitent del periodista i escriptor valencià:

Dissabte farà 800 anys justos del naixement de Jaume I, el rei que va incorporar València i Mallorca i que va configurar la nació on vivim avui.

A més alguns considerem Jaume I el primer dels nostres blocaires ja que El Llibre dels Fets no és una crònica a l'ús sinó un relat profundament personal que sembla que el rei dictava, atès que ell no sabia escriure.

Així que propose una combinació d'aquests dos elements. Propose que dissabte el màxim nombre possible de blocaires commemorem l'efemèride fent un post que continga un fragment del Llibre dels Fets i una reproducció del Penó de la Conquesta, la bandera que els andalusins hissaren a les Torres de Quart de València en senyal de rendició.

El text del llibre, en un arxiu massa complicat però útil, el podeu trobar
ací. I el Penó no és difícil d'aconseguir.

Fem-ne difusió!
Països Catalans: Llengua, cultura i llibertat!

26.1.08

DEDLEJAR O MORIR


Es deia Marie Smith Jones i tenia 89 anys. La seva família la descrivia com una dona petita, que fumava com un carreter i que era extremadament independent. Va morir a casa seva, mentre dormia, i amb ella va morir definitivament la seva llengua: l’eyak.

Marie Smith Jones havia nascut l’any 1918, havia estat la cap de la seva –ja minsa- tribu al capdavant de la qual s’havia enfrontat contra les grans empreses multinacionals que es dedicaven a la tala indiscriminada de boscos al seu territori.

Durant anys, Marie Smith va lluitar incansablement per preservar la seva llengua i va voler deixar un registre escrit de l’idioma per tal que les generacions futures poguessin reviure’l. Va col·laborar amb la Universitat d’Alaska per tal de deixar un diccionari d’eyak.

L’eyak era una de les vint llengües utilitzades pels indígenes d’Alaska. Fa molts anys, milers de persones es comunicaven en eyak i transmetien la seva pròpia visió del món a través del seu propi vehicle de comunicació i de cultura.

Avui ja no existeixen. Ells i la seva llengua són tan sols un record que figurarà en les enciclopèdies i aquells que s’hi interessin simplement estudiaran una llengua i una cultura ja mortes.

Aquest sembla ser el destí que espera a moltes de les llengües del nostre planeta. Els experts diuen que entre tres i cinc mil llengües poden arribar a desaparèixer durant el segle XXI; i amb elles desapareixeran les cultures de les quals són vehicles de transmissió; desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de viure, de patir, de gaudir, de morir... Desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de visionar el món.

Alfred Bosc ha escrit un interessant article al diari Avui en què, entre altres coses, diu: La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és "dedlejar" (en eyak, "dedlè" vol dir parlar) o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

Dedlejar o morir... Aprenguem la lliçó.

22.1.08

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XVII) O "LA NOSTRA" AL SERVEI -ENCARA MÉS- DELS PARTITS

Ja tenim Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Dotze persones –com aquella pel·lícula de “Dotze homes sense pietat” o, si ho preferiu, aquella altra de “Dotze del patíbul” o, per als més pessimistes, “Aquesta casa és una rüina”- seran els encarregats i encarregades (encara que només n’hi ha tres) de dirigir, ordenar, legislar, dictaminar… decidir sous, endeutaments, comptes… nomenar personal directiu… i no sé quantes atribucions més.

El fet és que on fins ara teníem dues persones –el director de TV3 i el director de la Corporació- ara n’hi haurà dotze. Dotze persones amb consideració d’”alts càrrecs” i tot el que això comporta pel que fa a sous, dietes, targetes... i que, segons diu la nova llei, s’haurà de reunir com a mínim quatre vegades al mes amb el que això els representarà pel que fa a ingressos addicionals.

A més, el sistema d’elecció ha estat mitjançant la “quota de partit”. Pràcticament cap d’ells té experiència en mitjans audiovisuals, simplement són professionals de la política... amb currículums extensos, és clar, però cap relacionat amb la feina que els tocarà fer de gestió d’un mitjà tan important com el de la televisió i la ràdio pública catalanes.

Els mitjans audiovisuals en mans –encara més- dels partits
.

20.1.08

ESPLUGUES I L'INDEPENDENTISME

Llegeixo a l’ Entrebastidors del mes de gener de 2008 que s’ha creat un nou col·lectiu a Esplugues: La Guitza.

Segons ens diu el comunicat, La Guitza neix amb la idea de ser una assemblea independentista amb l’objectiu de treballar aquest projecte dins de la nostra pròpia realitat local.

Benvingudes siguin totes les iniciatives que ajudin, d’una o altra manera, a consolidar el sentiment i la ideologia independentista. El país necessita treballar des de tots els àmbits per tal de consolidar una majoria social que vegi la independència com a l’únic camí viable si és que volem continuar existint com a poble diferenciat i si volem, també, assolir una societat més justa, més lliure i més avançada socialment.

Només un però... El comunicat diu –reprodueixo textualment- que Esplugues és una vila amb un teixit associatiu prou important, però que sempre ha estat mancat d’un moviment independentista ferm i consolidat, més aviat la presència ha estat escassa i poc visible.

Totalment en desacord amb les afirmacions del col·lectiu La Guitza. La presència de l’independentisme a Esplugues és ben visible, si més no des dels anys 70 del segle passat. El PSAN-provisional, que apareix l’any 1974 i esdevé l’IPC l’any 1979, compta amb figures importants del nostre poble (Marcel Casellas, Maria Rosa Andreu, Carme Porta i d’altres). La seva implicació és tan forta i el seu activisme tan important que el desembre de 1980 es produeixen unes detencions massives de militants de l’IPC, entre els quals es troba Marcel Casellas.

La mobilització popular en contra d’aquestes detencions és espectacular. Els Consells Populars de Cultura Catalana (un altre element clau, durant els anys 70 i 80 a Esplugues, en la lluita per la llengua i en la recuperació dels elements propis de la cultura tradicional i popular catalana, sempre des de posicions clarament independentistes) engeguen conjuntament amb els Comités de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (molt actius a Esplugues durant l'època) el que després s’anomenaria: “Esplugues: 10 dies de lluita”. Mobilitzacions, tancament de botigues, assemblees populars... fins arribar a aconseguir l’alliberament de tots els detinguts.

Més endavant hi va haver un intent de consolidar moviments com Nacionalistes d’Esquerra i també la CUP, que va presentar la Carme Porta dins de les llistes d’Iniciativa per Catalunya. Altres persones com en Jordi Figueres han estat sempre presents en la lluita per la independència, darrerament estructurant una força política independentista com ERC.

Em deixo moltes coses... molts noms... moltes activitats, molta feina... i bona part d’ella feta en un temps en què el simple fet de proclamar-se independentista i demanar la independència podia ser objecte de delicte.

Podem discutir polítiques, maneres de fer, opcions, però és clar que l’objectiu per a tota aquesta gent i moviments només era i és un: assolir la independència dels Països Catalans. Una independència que només podrà ser possible quan una majoria considerable de la població hi estigui a favor. I això només es pot aconseguir treballant des de diferents sectors i àmbits... Per això... benvinguda sigui La Guitza!

A Esplugues, però, ja fa molts anys que existeixen –i eren i són visibles- els independentistes i els moviments que treballen per a la independència.

18.1.08

FEM QUE ELS SURTI EL TRET PER LA CULATA!

El PP de Catalunya ha encetat una campanya per tal de recollir testimonis de gent que ha patit discriminacions per rao de llengua al nostre pais. No cal pas dir que es refereixen al castellà. Podem, però, fer contracampanya d'una manera molt senzilla.

Enviem la nostra "història" i la nostra queixa sobre qualsevol de les vegades que ens hem vist obligats a parlar en espanyol, sobre la infinitat de vegades que no ens han atès en català, sobre la dificultat que tenim per veure cinema en la nostra llengua, o per adquirir algun DVD, o jocs, o revistes o...

Tenim infinat "d'històries", podem dir coses com aquestes:

Em sento totalment discriminat a Catalunya perquè difícilment en un restaurant m'entenen quan parlo en la MEVA LLENGUA, que és el català; em sento totalment discriminat quan vaig al metge de la Sanitat Pública i no m'entén quan parlo en la MEVA LLENGUA, que és el català; em sento totalment discriminat quan vull queixar-me a la companyia de telèfon i em diuen que no m'entenen en LA MEVA LLENGUA, que és el català. Aquesta és la vertadera DISCRIMINACIÓ a Catalunya.

FEM CONTRACAMPANYA!
ENVIEM LA NOSTRA QUEIXA A
http://www.sidiguim.com/

13.1.08

LA "LENGUA COMÚN"...

No sabem si val la pena tornar-hi... un cop... i un altre cop... i un altre…

Ahir, el vídeo contra la immersió lingüística. Avui, el Sr. Aznar (sí, aquell que parla català en la intimitat) presentant un llibre de títol ja infame: ¿Libertad o coacción? Políticas Lingüísticas i nacionalismos en España, editat per aquesta fundació d’ideolgia pseudofranquista i que té un nom tant eufemístic com Fundación por el Anàlisis y los Estudios Sociales (FAES).

Aznar ha carregat contra el sistema d’immersió lingüística, ha apel·lat als drets dels ciutadans espanyols i ha deixat anar frases com no es posible asumir nuevas presiones en contra de nuestra lengua común, la de todos.

Suposem que el Sr. Aznar s’està referint a una lengua tan común que ens va haver de ser imposada per la força de les armes i mitjançant els Decrets de Nova Planta: [...] la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelion:[...] he juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España á la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igual­mente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia; siendo mi voluntad, que estos se reduzcan á las leyes de Castilla[...]

Fixeu-vos si el castellà era lengua común que, al segle XVIII, José Patiño, president de la Real Junta Superior de Gobierno y Justicia, referint-se als catalans, escrivia: solamente ablan en su lengua materna, y ningún común asta ahora escribía, sino es en Cathalan, sin practicarse el uso de la lengua Española...

Una lengua tan común, com es pot desprendre del text d’aquesta instrucció secreta redactada per Abad de Vianco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: Pondrà el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

Tan común era la lengua, que es va establir, tant a la Catalunya del sud com a la del nord, un sistema per evitar que els infants parlessin en català a l’escola. Consistia en: al primer nen o nena que fes servir el català, el mestre li penjava una mena de símbol (a la Catalunya Nord podia ser un sabatot, o un mena de llistó que se li penjava al coll; a l’Estat espanyol, una mena d’anell de metall). La finalitat era que aquest alumne, per tal d’evitar el càstig, passés el símbol a un company a qui sentís parlar també en català. Al final del dia, aquell que tenia el símbol en el seu poder era castigat pel mestre.

Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès o Catalanofòbia, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.

La llengua catalana, de manera gairebé miraculosa, ha resistit la persecució acarnissada que es va iniciar a principis del segle XVIII (a la Catalunya Nord, 60 anys abans) amb els Decrets de Nova Planta, que va continuar amb el jacobinisme il·lustrat i l’època liberal, i que va ser particularment brutal durant les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco que van assajar un autèntic intent de lingüicidi i de genocidi cultural contra la comunitat catalanoparlant.

Malgrat tot, però, encara som aquí.

Malgrat vostès, Sr. Aznar i companyia, continuarem aquí. No ho dubtin.

11.1.08

ENGANY I DEMAGÒGIA


En els nostres articles del 19 i 20 de novembre de 2007, ja anunciàvem la intenció que hi ha per part de determinats sectors polítics i socials ( i no només del PP) d'acabar amb la immersió lingüística a Catalunya. El darrer atac ha estat el vídeo (paradoxalment, sense imatges) que ha presentat el "PP delegació Catalunya".

En aquesta precampanya electoral en la qual ens trobem immersos des de fa no sé quant de temps, tot s’hi val a l’hora d’esgarrapar alguns vots. L’última, aquest vídeo que, mitjançant una conversa entre una funcionària del departament d’Educació i una presumpta mare catalanoparlant, esdevé un autèntic atac, enganyós i demagògic contra els sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya.

Mentida i demagògia perquè de tots és sabut que la totalitat dels escolars catalans acaben la primària sabent castellà, de vegades molt millor que no pas el català i en tot cas sense que existeixi cap diferència, pel que fa al domini de la llengua castellana, entre l’alumnat escolaritzat a Catalunya seguint el model d’immersió lingüística i el de l’alumnat de qualsevol altre punt de l’Estat espanyol.

Potser valdria la pena que els "dissenyadors" d'aquest vídeo en fessin un altre on es pogués veure l'ús real del català al carrer per part dels nostres estudiants...

9.1.08

JORDI SEDÓ. "LA LLENGUA CATALANA, SENYA D'IDENTITAT NACIONAL"


Dijous 10 de gener, a les 22 h., en directe per ETV Llobregat, el programa CAL Parlar de Llengua tindrà com a convidat en Jordi Sedó i Solé, mestre i sociolingüista, amb qui, entre altres temes, conversarem sobre el seu darrer llibre La llengua catalana, senya d'identitat nacional.

El llibre, La llengua catalana, senya d’identitat nacional, aplega al voltant de noranta articles de Jordi Sedó publicats abans d’acabar l’any 2006, sobre l’estat actual de la llengua catalana o sobre aspectes que d’una manera o una altra hi puguin tenir alguna relació. Està estructurat en deu blocs temàtics, dintre dels quals es presenten els textos ordenats cronològicament, amb independència del mitjà on foren publicats. Aquests blocs temàtics o capítols són Coneixement, Denúncia, Ús, Qualitat, Unitat, Actituds, Autoestima, Identitat, Escola, Immigració, Futur i Adéu, i apleguen documents apareguts en diversos mitjans.

El llibre sencer, en el seu conjunt, és un intent de fer reaccionar la societat catalanoparlant davant la delicada situació de la llengua catalana, una situació que aquesta societat és encara a temps de redreçar si actua amb el tremp i la força necessaris:

Ni pessimista ni optimista. Simplement, realista. Com a poble, ens falta voluntat de ser, arrosseguem un complex d'inferioritat col·lectiu tan descomunal que ens impedeix veure les coses com són i actuar normalment i, a més, no tenim prou poder polític. I aix´´i, sí que la desparició és segurament l'únic futur possible per a la nostra cultura. Però no pas a curt termini. I, per tant, tenim encara l'oportunitat de redreçar la situació. És difícil, però possible. Només ens falta una mica més d'ànsia: treure'ns la bena dels ulls i voler-ho fer de veritat. I tots alhora. [...] Pensem-hi. I, lluny d'inútils pessimismes o optimismes, actuem en conseqüència. (Pàg. 274).

7.1.08

L'EDAT D'OR (...i IV)

I acabem aquest inici tan poètic del nou any amb el poema de Parcerisas que millor evoca -potser- el pas del temps... Afaita’t

Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
--hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.

El poeta estableix un diàleg amb ell mateix, -home conegut i tanmateix ignorat-, a través de la pròpia imatge que reflecteix el mirall. De nou, el pas del temps i les seves conseqüències se’ns fan evidents a través de la pèrdua de la pròpia joventut. L’home es contempla, és a dir, s’absorbeix d’ell mateix, des de la maduresa. Per uns moments, resta atònit, fins i tot desconcertat, i experimenta una sensació barreja de sorpresa i incomprensió. Aquell igual, comença a ser un desconegut, perquè els anys han creat un profund desconeixement, una profunda ignorància sobre el propi jo.

La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta en imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.
Si voleu, podeu visitar l'espai de Lletra on trobareu un col·loqui virtual amb en Francesc Parcerisas.

6.1.08

UN DESIG "PELS" REIS MAGS.

L'any passat va ser "Una nit d'il·luSS", enguany "Un desig PELS Reis Mags"... La cosa no millora i Els Comediants continuen sense aprovar el nivell B de català.

Lliçó ràpida: PER és una preposició que introdueix causa, manera, motiu, mitjà. PER A introdueix destinació o finalitat. No cal dir que la frase correcta hauria estat: "Un desig PER ALS Reis Mags". Algú hauria permès un missatge similar en castellà? ("Un deseo POR los Reyes Magos".)

Els Comediants...? Espectaculars.... i cars. Amb el que costa aquest espectacle de prop de dues hores, qualsevol de les entitats de cultura tradicional i cultural d'Esplugues podrien fer les seves activitats durant dos anys (i potser ens quedem curts).

L'alcaldesa...? Com sempre. Aprofitant qualsevol moment i qualsevol acte per projectar la seva imatge. Bé, ho entenem; però... és necessari que, en una nit dedicada als infants com és la Nit de Reis, parli tant per no dir pràcticament res?

L'espectacle...? Més políticament correcte no podia ser. Carregat d'ensucrats i enganxosos bons desitjos per a l'any 2008. Llàstima que entre aquests 7 desitjos no se n'hagués inclòs algun de referent a la diversitat lingüística, a la multitud de llengües que, actualment, es troben en perill d'extinció al món. Ja se sap, però, que els humans patim molt per l'extinció d'una espècie animal o vegetal, per la pèrdua d'un espai natural i per tantes i tantes altres coses; som incapaços, però, de preocupar-nos (de vegades, fins i tot, en som ignorants) per la pèrdua d'un sistema de comunicació i d'expressió que nosaltres i només nosaltres hem desenvolupat al llarg dels segles i que és, precisament, el senyal més clar i distintiu que ens concreta com el que som: com a éssers humans.

Permeteu-nos que recorrem a les paraules dels que més en saben. El lingüista Jesús Tuson, en el seu llibre, Patrimoni natural, deia: "Cal defensar la natura i la cultura, sí, en tota la seva riquesa i diferència. I també el llenguatge i el ventall generós de les llengües. Cal reivindicar el miracle de la pluralitat; la diversitat de les formes lingüístiques; les maneres variades com els humans hem arribat a fer nostre el món, un món que resumim amb les paraules i que narrem amb la sintaxi de cada llengua. Perquè cal respectar i potenciar les maneres diferents de ser humans; i perquè hem d'entendre, una vegada per sempre, que el llenguatge i les llengües són el patrimoni natural que ens defineix i diferencia com a estadants de l'Univers."

I defensar la diversitat lingüística comença per dignificar i normalitzar la pròpia llengua en el seu propi territori. Aquest és el nostre vuitè desig.

5.1.08

L'EDAT D'OR (III)

Seguim amb aquest 2008 poètic...

L’amor a la paraula, a la llengua, al poema. Un amor entrelligat, formant un tot amb la paraula, en el poema Un dia com aquest. El poeta intenta recuperar un amor a través del record i no té altra eina que l’escriptura, que el poema, que la paraula; i, només amb aquesta unió entre amor, record i paraula, podrà –podrem- viure el present.

Voldria saber amb quines paraules
poder escriure aquell record,
[...]
Potser fou un dia com aquest
que comença allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules...


L’amor a la vida en els poemes Paisatge i Magnolier a Hammersmith. En el primer, el poeta s’extasia en la contemplació de la vida en ella mateixa. Les figures, els gestos, els fets més quotidians d’un dia qualsevol a la platja són observats –els observem- des d’una posició privilegiada.

I encara, al fons de tot, sota l’arbreda,
vora el got escumós que es vessa
tacant aquests papers, vosaltres mateixos,
incrèduls, misteriosos, potser escèptics,
gaudint amb mi d’aquest excés de vida.

En el segon, els sentits fan sobresortir la imatge de la bellesa de dins d’un mar de vida. Per damunt d’adversitats, infortunis i mort, emergeix el símbol lluminós de la vida.

¿Què importa que aquí tot siguin parets esfondrades,
llaunes, taulons vells, signes i cendres d’una pols efímera?
Tot aquell que hi passa només veu aquest magnolier
magnífic
que embauma l’aire blavenc d’un carrer sense sortida:
rebel entre runes, dreçat amb l’orgull altiu del jovençà.


Sabem que, en un i altre poema, el que tenim davant dels ulls és Vida. Una vida que, malgrat totes les adversitats, estimem. Una vida de la qual –afortunats-, tenim la sort de gaudir-ne.

3.1.08

EL PAÍS DELS ESVORANCS (XVI) O... AGÈNCIA TRIBUTÀRIA CATALANA?


Agència Tributària Catalana....?

Si us plau, siguem una mica seriosos.

Aquesta agència que ens han presentat amb bombos i platerets el nostre president, Don José Montilla i la resta del seu seguici (curiosament, CiU la màxima responsable de la creació d’aquesta agència, no hi era) no és res més que una simple descentralització administrativa de l’Agència Tributària de l’Estat (que no ho oblidem, continua sent l’espanyol). Només recapta els impostos creats per la Generalitat i els que l’Estat espanyol hagi tingut a bé cedir-nos. Res més.

Els diners continuen anant a parar al mateix lloc de sempre.

L'EDAT D'OR (II)

L’amor de Epístola per a unes noces. El sentiment que aboca el camí fet en companyia. Anys, temps, records, poden enfortir també l’amor. La quotidianitat, les coses més senzilles, el conviure –que no és el mateix que viure- poden també consolidar, refermar i intensificar l’amor.

Vull que aleshores recordem, sense esforç,
el que hem anat aprenent, com infants, dia
a dia: la placidesa de l’abraçada,
la seducció dels mots i el confort callat
d’anar creixent en uns temps que són els nostres
perquè hem volgut acceptar-ne les tristeses,
les passions, l’espai fosc i el lent oregi
càlid del repte amable de viure junts.


Un sentiment, però, que com retrata el poema Pluja, si bé pot resultar enfortit amb el pas del temps, també, embolicat en la fina i tensa teranyina teixida pels anys, pot esdevenir fugisser, temporal i, com tot, arribar a la mort.

Que aquest xàfec lletós, fred, gris,
abans que el dia fosc s’ajaci
serà la gota suspesa del fullam convuls
on veurem, nítida sota la claror que mor,
la fragilitat del temps que ens arrossega.

L'EDAT D'OR (I)

El nou any ha començat poètic...

El poemari L'edat d'or, de Francesc Parcerisas, ens parla del pas del temps, del record, de la vida i de la mort. Ens parla també de l'amor... de l'amor divers... de diversos amors...

En els poemes Triomf del present i Retrobament hi podem trobar el triomf d’un determinat tipus d’amor: l’amor que respira valentia, gosadia, audàcia; l’amor que és atrevit, que s’arrisca.

Només a la cambra anònima
d’un hotel, al llit on jeuen,
com si justament avui
acabessin de trobar-se,
llurs cossos evocaran,
sense vergonya, els anys
que, d’amagat d’ells mateixos,
gairebé sense saber-ho,
no han fet res més que esperar-se.


En canvi, en el poema Matí al bar, hi trobem l’antítesi d’aquest amor. És l’amor ple de dubtes, d’indecisions. L’amor poruc. El primer, és un amor que s’ha fet fort en el record. No en un record enyoradís, nostàlgic de temps “sempre millors”, sinó un record que enforteix, perquè forma part de la mateixa vida i perquè ens ajuda a configurar-nos com a éssers humans. Aquest tipus d’amor redescobreix la vida contínuament, sempre, i ho fa amb, contra i malgrat el temps. Un amor per al qual el passat només existeix en tant que esdevé present i, per tant, també futur. El segon amor, en canvi, és feliç només en una distància que ha estat creada pels propis amants. Una barrera infranquejable, sí, però perquè ells així ho han volgut.

No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.

Continuarà...

2.1.08

ANY 2008... EL PAS DEL TEMPS...

El primer que em ve al cap en iniciar aquest nou any és com de ràpid transcorre el temps. Els dies i amb ells els anys se'ns esmunyen com aigua entre les mans.

Així que vull recomanar-vos un llibre de poemes: L'edat d'or, de Francesc Parcerisas. El recull de poemes inclosos en L’edat d’or evoquen el pas i la fugacitat del temps. Els anys, que avancen inexorablement, provoquen la pèrdua de la joventut, el desig, l’ideal, uns anhels que es relacionen amb el passat i que són evocats constantment a través del record. Allò que ha quedat enrere reviu a través d’un record que està construït en la intimitat i mitjançant la paraula poètica.
Reviure el passat fa viure el present. Existim només a través dels nostres records i, és per ells i a partir d’ells, que tornem a viure. La mort dels records és la Mort en majúscula, perquè és la fi de l’amor, de la vida, la fi d’allò que ens ha fet com som. Potser per aquest motiu un dels poemes que considero més interessants del recull és El triomf del present, perquè combina a la perfecció aquests dos termes, passat i present. El record ha mantingut viu el sentiment que permet reviure un passat que, per la força de l’amor i de la vida, esdevé present. Un present total, en què res no importa, perquè l’únic que perviu, i per damunt de tot, és l’amor:

I mentre riuen i s'estimen
van gravant, amb el foc de l'amor
que de nou els ha lligat, cegament,
a despit del curs fatal del temps
-a despit de la por i de l'experiència-,
aquest triomf exuberant del present,
un goig que ja mai més no podrà exhaurir-se.

És un poemari, també, d'amor. L’amor dels poemes de Parcerisas és un amor intens, fruit de l’experiència i de la reflexió. És un amor, però, divers, com també ho és la persona i la vida.

Vaig a rellegir-lo i, si en tinc ganes, us en diré quatre coses...