Es deia Marie Smith Jones i tenia 89 anys. La seva família la descrivia com una dona petita, que fumava com un carreter i que era extremadament independent. Va morir a casa seva, mentre dormia, i amb ella va morir definitivament la seva llengua: l’eyak.
Marie Smith Jones havia nascut l’any 1918, havia estat la cap de la seva –ja minsa- tribu al capdavant de la qual s’havia enfrontat contra les grans empreses multinacionals que es dedicaven a la tala indiscriminada de boscos al seu territori.
Durant anys, Marie Smith va lluitar incansablement per preservar la seva llengua i va voler deixar un registre escrit de l’idioma per tal que les generacions futures poguessin reviure’l. Va col·laborar amb la Universitat d’Alaska per tal de deixar un diccionari d’eyak.
L’eyak era una de les vint llengües utilitzades pels indígenes d’Alaska. Fa molts anys, milers de persones es comunicaven en eyak i transmetien la seva pròpia visió del món a través del seu propi vehicle de comunicació i de cultura.
Avui ja no existeixen. Ells i la seva llengua són tan sols un record que figurarà en les enciclopèdies i aquells que s’hi interessin simplement estudiaran una llengua i una cultura ja mortes.
Aquest sembla ser el destí que espera a moltes de les llengües del nostre planeta. Els experts diuen que entre tres i cinc mil llengües poden arribar a desaparèixer durant el segle XXI; i amb elles desapareixeran les cultures de les quals són vehicles de transmissió; desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de viure, de patir, de gaudir, de morir... Desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de visionar el món.
Alfred Bosc ha escrit un interessant article al diari Avui en què, entre altres coses, diu: La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és "dedlejar" (en eyak, "dedlè" vol dir parlar) o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.
Dedlejar o morir... Aprenguem la lliçó.
Marie Smith Jones havia nascut l’any 1918, havia estat la cap de la seva –ja minsa- tribu al capdavant de la qual s’havia enfrontat contra les grans empreses multinacionals que es dedicaven a la tala indiscriminada de boscos al seu territori.
Durant anys, Marie Smith va lluitar incansablement per preservar la seva llengua i va voler deixar un registre escrit de l’idioma per tal que les generacions futures poguessin reviure’l. Va col·laborar amb la Universitat d’Alaska per tal de deixar un diccionari d’eyak.
L’eyak era una de les vint llengües utilitzades pels indígenes d’Alaska. Fa molts anys, milers de persones es comunicaven en eyak i transmetien la seva pròpia visió del món a través del seu propi vehicle de comunicació i de cultura.Avui ja no existeixen. Ells i la seva llengua són tan sols un record que figurarà en les enciclopèdies i aquells que s’hi interessin simplement estudiaran una llengua i una cultura ja mortes.
Aquest sembla ser el destí que espera a moltes de les llengües del nostre planeta. Els experts diuen que entre tres i cinc mil llengües poden arribar a desaparèixer durant el segle XXI; i amb elles desapareixeran les cultures de les quals són vehicles de transmissió; desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de viure, de patir, de gaudir, de morir... Desapareixeran entre tres mil i cinc mil maneres diferents de visionar el món.
Alfred Bosc ha escrit un interessant article al diari Avui en què, entre altres coses, diu: La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és "dedlejar" (en eyak, "dedlè" vol dir parlar) o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.
Dedlejar o morir... Aprenguem la lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada