I acabem aquest inici tan poètic del nou any amb el poema de Parcerisas que millor evoca -potser- el pas del temps... Afaita’t
Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
--hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.
El poeta estableix un diàleg amb ell mateix, -home conegut i tanmateix ignorat-, a través de la pròpia imatge que reflecteix el mirall. De nou, el pas del temps i les seves conseqüències se’ns fan evidents a través de la pèrdua de la pròpia joventut. L’home es contempla, és a dir, s’absorbeix d’ell mateix, des de la maduresa. Per uns moments, resta atònit, fins i tot desconcertat, i experimenta una sensació barreja de sorpresa i incomprensió. Aquell igual, comença a ser un desconegut, perquè els anys han creat un profund desconeixement, una profunda ignorància sobre el propi jo.
La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta en imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.
Contempla’t al mirall, desconegut i igual,
ensopit pel son, sorprès de veure’t.
Aquests solcs o aquesta grisor a les temples
ja els has anat acceptant de grat
--hoste feliç, quasi imprevist,
que no recordes quin dia va aparèixer.
És el preu descarat que et cal pagar
per la fictícia intimitat del cos.
I, ara, comença a afaitar-te.
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d’esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d’un tall
podràs oblidar que l’aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre’s.
El poeta estableix un diàleg amb ell mateix, -home conegut i tanmateix ignorat-, a través de la pròpia imatge que reflecteix el mirall. De nou, el pas del temps i les seves conseqüències se’ns fan evidents a través de la pèrdua de la pròpia joventut. L’home es contempla, és a dir, s’absorbeix d’ell mateix, des de la maduresa. Per uns moments, resta atònit, fins i tot desconcertat, i experimenta una sensació barreja de sorpresa i incomprensió. Aquell igual, comença a ser un desconegut, perquè els anys han creat un profund desconeixement, una profunda ignorància sobre el propi jo.
La vida, les diferents etapes de la vida, se succeeixen unes a altres amb gran rapidesa i un dia qualsevol, quan deixem de mirar-nos per passar a observar-nos, ens adonem de la fugacitat del temps. La joventut comença a quedar enrere i la maduresa, en forma de senyals inequívocs damunt del propi cos, inicia la seva plenitud. Una maduresa que s’entesta en imposar-nos els nous límits i que, tanmateix potser obligats, ens ha fet, ens ha forçat a canviar. Una maduresa que, innocentment, intentem esquivar, intentem negar, malgrat que som nosaltres mateixos els que, constantment, ens la fem recordar.
Si voleu, podeu visitar l'espai de Lletra on trobareu un col·loqui virtual amb en Francesc Parcerisas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada