LA "LENGUA COMÚN"...

No sabem si val la pena tornar-hi... un cop... i un altre cop... i un altre…

Ahir, el vídeo contra la immersió lingüística. Avui, el Sr. Aznar (sí, aquell que parla català en la intimitat) presentant un llibre de títol ja infame: ¿Libertad o coacción? Políticas Lingüísticas i nacionalismos en España, editat per aquesta fundació d’ideolgia pseudofranquista i que té un nom tant eufemístic com Fundación por el Anàlisis y los Estudios Sociales (FAES).

Aznar ha carregat contra el sistema d’immersió lingüística, ha apel·lat als drets dels ciutadans espanyols i ha deixat anar frases com no es posible asumir nuevas presiones en contra de nuestra lengua común, la de todos.

Suposem que el Sr. Aznar s’està referint a una lengua tan común que ens va haver de ser imposada per la força de les armes i mitjançant els Decrets de Nova Planta: [...] la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelion:[...] he juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España á la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igual­mente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia; siendo mi voluntad, que estos se reduzcan á las leyes de Castilla[...]

Fixeu-vos si el castellà era lengua común que, al segle XVIII, José Patiño, president de la Real Junta Superior de Gobierno y Justicia, referint-se als catalans, escrivia: solamente ablan en su lengua materna, y ningún común asta ahora escribía, sino es en Cathalan, sin practicarse el uso de la lengua Española...

Una lengua tan común, com es pot desprendre del text d’aquesta instrucció secreta redactada per Abad de Vianco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada als corregidors de Catalunya: Pondrà el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

Tan común era la lengua, que es va establir, tant a la Catalunya del sud com a la del nord, un sistema per evitar que els infants parlessin en català a l’escola. Consistia en: al primer nen o nena que fes servir el català, el mestre li penjava una mena de símbol (a la Catalunya Nord podia ser un sabatot, o un mena de llistó que se li penjava al coll; a l’Estat espanyol, una mena d’anell de metall). La finalitat era que aquest alumne, per tal d’evitar el càstig, passés el símbol a un company a qui sentís parlar també en català. Al final del dia, aquell que tenia el símbol en el seu poder era castigat pel mestre.

Per fer-se una idea de com han estat d’esfereïdors els atacs contra la llengua catalana, de com es va dur a terme una autèntica política de genocidi cultural i lingüístic, només cal donar un cop d’ull a llibres com La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès o Catalanofòbia, del mateix autor; també al llibre de Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya.

La llengua catalana, de manera gairebé miraculosa, ha resistit la persecució acarnissada que es va iniciar a principis del segle XVIII (a la Catalunya Nord, 60 anys abans) amb els Decrets de Nova Planta, que va continuar amb el jacobinisme il·lustrat i l’època liberal, i que va ser particularment brutal durant les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco que van assajar un autèntic intent de lingüicidi i de genocidi cultural contra la comunitat catalanoparlant.

Malgrat tot, però, encara som aquí.

Malgrat vostès, Sr. Aznar i companyia, continuarem aquí. No ho dubtin.