CINC TEMPORADES DE CAL PARLAR DE LLENGUA

Avui, us oferim aquest recull fotogàfic de les cinc temporades d'emissió ininterrompuda del programa CAL parlar de llengua.

El darrer trimestre del 2004, la CAL d’Esplugues va començar a parlar sobre una idea ambiciosa: emetre un programa sobre la llengua catalana a ETV Llobregat. La idea no només era ambiciosa, sinó que també era complicada de dur a terme. En primer lloc, perquè mai fins llavors s’havia fet un programa per ETV que tractés el tema lingüístic i no sabíem quina acceptació podria tenir per part de la direcció de l’emissora. En segon lloc, pel gruix de feina que podia representar i que havíem de ser capaços d’assumir per tal que el programa no fos flor d’un dia, sinó que tingués un continuïtat en el temps. I, en darrer lloc, perquè calia fer un programa que reunís uns mínims exigibles de qualitat en tots els aspectes.

Finalment, el mes de gener de 2005, la CAL d’Esplugues presentava un projecte de programa de televisió a la direcció d’ETV Llobregat. El projecte consistia en l’emissió d’un programa mensual de televisió, ideat, produït, dirigit i presentat per la CAL d’Esplugues que tractaria temes diversos units per un fil conductor: la llengua catalana, que seria l’eix central a l’entorn del qual giraria cada programa.

La direcció d’ETV va creure des del primer moment en el projecte. Així, s’iniciava la primera temporada de CAL parlar de llengua amb el programa número 1 que s’emetia el mes de maig de 2005. El tema central era La llengua als Instituts i la convidada especial va ser la lingüista i escriptora Carme Junyent.

Enguany, iniciarem la sisena temprada de CAL parlar de llengua. Des d’aquell ja llunyà mes de maig de 2005 hem pogut emetre un total de 48 programes. En podeu veure la sinopsi de tots, vídeos i fotografies si aneu al web de la CAL.

És cert que, comparats amb les grans xifres que es mouen en els mitjans audiovisuals poden semblar poca cosa. Us ben assegurem, però, que signifiquen molt. La llengua és present en tots els àmbits de la nostra vida. Malgrat això, cap televisió del nostre país li ha dedicat 33 programes. ETV Llobregat i la CAL ho han fet. Convidats diversos, temes i notícies diferents girant al voltant de l’eix central de la llengua.

Acabarem amb unes paraules manllevades del llibre  recopilatori del  programa Caçadors de paraules que es va emetre per TV3 i que ben bé podríem aplicar al programa CAL parlar de llengua: 

Qui té por de la llengua? Per què quan dèiem que preparàvem un programa sobre el català, gairebé tothom arrufava el nas? [...] Què és una llengua?La llengua és la vida. A la manera de Flaubert, tots i cadascun de nosaltres podem dir en veu alta: “La llengua sóc jo”.

Amb la llengua ens seduïm i ens enganyem, ens divertim i ens avorrim... Sense la llengua no hi ha pensament, perquè pensem en paraules. Dediquem gran part del nostre temps a fer anar la llengua. Sense la llengua, no sabríem viure, ens acompanya des del primer any de vida fins al dia en què pronunciem les fatídiques últimes paraules...

Que tingueu i tinguem molt bona feina!

MÀRIUS TORRES (1910-1942)

Avui, 30 d'agost, es compleixen cent anys del naixement del poeta Màrius Torres. En record i homenatge us reproduïm un dels seus poemes, El compromís del poeta.

En aquests versos el poeta deixa de banda el tema de la mort i retorna al de l'amor ben amanit amb una bona dosi d'ironia i d'humor.

Cal que jo faci un poema.

Senyor, quin atzar més trist!

Ni la duquesa d'Angulema

l'hauria mai previst.

La meva musa lleugera

fuig de mi, en aquest moment.

On és? Potser la tinc darrere

i em mira somrient...

Cap metàfora, cap rima,

cap esclat de passió...

Ai! I la cita s'aproxima!

Què podria fer jo?

La meva amor és tan fina

com una fulla de rosa,

i es desvaneixerà, beguina,

si veu que parlo en prosa.

Val més que no sigui explícit

i, silenciós com la molsa,

segui al seu costat i, sol·lícit,

li besi el peu i el colze.

LA LLIBERTAT DEL LLENGUATGE (i 3)

Què dir de la política i els polítics? No es pot parlar de problemes, per això només parlen de temes. Saben convertir el projecte de la guerra dels estels en l’escut de la pau o canviar el Ministeri de la Guerra pel Ministeri de Defensa. Els avions, en les diferents guerres del món, fan sortides en les quals es produïen danys col·laterals. Els governs no tenen serveis d’espionatge, sinó de contraespionatge, d’informació o d’intel·ligència…

Què me’n dieu de l’adaptabilitat lingüística d’alguns independentistes: autogovern, més poder polític, sobiranisme, dret a decidir... sense deixar de banda el conegut patriotisme social dels darrers anys.

En tot aquest apassionant món de la paraula i, més concretament, de l’eufemisme, cal no oblidar el que representa el disfemisme, una manera de superar la censura, no a través de parlar-ne indirectament (eufemisme), sinó de riure-se’n o ridiculitzar-ho (disfemisme). Tornant a les diferents formes de què disposem per indicar quan abandonem aquest món, observem, ara, aquests disfemismes: fer el darrer badall; anar-se’n a l’altre barri; anar-se’n al canyet… En francès tenen el força divertit deixar de tenir mal de queixal. En castellà el estirar la pata…

Per demostrar l’adaptabilitat del llenguatge a les noves situacions, citaré una forma de disfemisme que em va fer arribar una infermera de la Vall d’Hebron. Em comentava que, entre el personal, quan algú expirava deien l’expressió se n’ha anat als pins. El significat no és cap altra que el tanatori d’aquesta residència sanitària es troba en un indret envoltat de pins.

Totes aquestes maneres de dir ens demostren que el llenguatge, i la seva manifestació més directa, la llengua, és ple de vida en el més ampli sentit de la paraula. La paraula… tot un món d’història individual i col·lectiva. I que millor que finalitzar aquest escrit amb uns mots del lingüista Jesús Tuson, que són un autèntic reconeixement i homenatge a aquest company de viatge de l’ésser humà: la paraula.

“Les paraules també esclaten i demanen l’atenció dels humans: esclaten en la poesia, en les definicions eixutes i precises de la ciència, en els jocs del llenguatge, en els error de la parla, en el discurs alterat de la malaltia mental. Les paraules, de vegades, també són històries, anècdotes i ficcions.”

LA LLIBERTAT DEL LLENGUATGE (2)

El llenguatge evoluciona al llarg del temps. L’eufemisme, com a part integrant del llenguatge, canvia constantment i s’adapta als canvis historicosocials que es produeixen i a les noves visions culturals que van apareixent. Si és necessari, desapareix, s’arracona i en el seu lloc en sorgeix un de nou, flamant, vigorós i disposat a continuar la seva particular lluita contra el mot “tabú”.

Si fem un breu recorregut en el temps i passem la nostra mirada pel segle XII, l’època literària per excel•lència dels trobadors, veurem com feien servir expressions com Drutz (amant de ple dret) per designar quan l’enamorat anava al llit amb la dama. Haureu copsat que m’he valgut d’un eufemisme més modern, més actual, per designar el mateix. Els mateixos trobadors ens parlen de l’assag (assaig) per fer referència a una mena de preludi de l’acte sexual que consistia, només, a fer-se petons i carícies amb el cos nu. Del fer l’amor actual, els amants del segle XII en deien fait (fet). Com podeu veure, més de vuit segles separen aquests dos eufemismes.

Aquest camp semàntic de la relació sexual entre dos éssers és, a causa dels controls i repressió que ha hagut de sofrir, dels més rics en eufemismes: anar al llit; fer un clau; el preludi de l’acte sexual; fer l’amor; ajeure’s; ajuntar-se; anar-se’n a dormir junts; complir; fer nens; fer un favor; ho faig cada dia; són algunes mostres dels eufemismes que els humans hem anat inventant amb una constància i dedicació increïbles.

Un altre camp adobat per a la pràctica d’aquesta inventiva és el relacionat amb el lloc on habitualment la gent fem les nostres necessitats corporals. Hem evolucionat amb diversos mots que arrenquen de comuna i segueixen amb: can Felip, vàter, tassa, lavabo, cambra de bany, servei, excusat, reservat…

En els camps de la malaltia o de la mort podem trobar exemples del tipus: subnormal, deficient, minusvàlid, discapacitat físic o psíquic. Descansa en la pau del Senyor; ha fet el darrer alè; ens deixa; se’n va; expira; ha traspassat….

LA LLIBERTAT DEL LLENGUATGE (1)

L’ànsia de llibertat és inherent a l’ésser humà. En forma part de la mateixa manera que en forma part el fet de respirar per viure. Malgrat això, un dels problemes constants amb què la humanitat s’ha hagut d’enfrontar ha estat, precisament, el control que des de sempre s’ha volgut exercir sobre aquest dret fonamental de la persona. Control, limitació, prohibició, anul·lació de la llibertat .

L’ésser humà és, intrínsicament, lliure. Una de les expressions que més el caracteritzen, el llenguatge, expressió de la cultura, la tradició i el pensament humà, és -vol ser- també, lliure. I, per contraposició, tot allò que és lliure és perillós per a qui no estima la llibertat. El llenguatge ha sigut, és i continuarà sent en un futur, un veritable maldecap per a determinats estaments i personatges estrets de ment i assedegats de poder.

En aquest món meravellós del llenguatge, hi ha moltes vessants que, històricament, han estat manipulades i censurades. Un dels millors exemples el podem trobar en els mots que algú va denominar “tabú” i que en el fons no són res més que la inconveniència a mencionar determinades paraules que ens poden evocar realitats i temes dels quals és millor no parlar-ne. Si creiem que cal eliminar un acte, una idea, una visió del món, eliminem també la seva significació lingüística. Prohibim la cosa i prohibim també la seva menció.

Els parlants, però, hàbils, intel·ligents, astuts i coneixedors –malgrat no ser-ne conscients- de les possibilitats del llenguatge inventen, creen un substitut per a la paraula estigmatitzada: l’eufemisme. Aquesta fabulosa forma indirecta que ens permet saltar per sobre la barrera de la prohibició i burlar, una vegada més, els repressors de la llibertat. Són aquelles formes “educades”, “correctes”, “de bon gust” que els humans hem incorporat al nostre diccionari intern i de les quals ens valem per fer trampa a les limitacions imposades.

EM PUJA LA MOSCA AL NAS....

Edward Sapir, amb la seva obra Language (1921) va fer un dels primers intents de constituir una nova ciència del llenguatge i, a més d’establir la noció de Fonema, proposà una nova tipologia de les llengües basada en la morfologia, la derivació, els processos semàntics, etc. Rellegint, però, alguns articles sobre llengua he trobat algunes referències atribuïdes a Sapir amb què no puc estar d’acord. Alguns atribueixen aquesta frase al gran lingüista nord-americà: “si bé les llengües són igual d’autònomes i perfectes com a sistemes, són independents de les cultures i dels pobles”.

Haig de confessar que no he llegit abastament l’obra de Sapir, només apunts o referències. Malgrat això, crec que, un dels aspectes que van fer famós el lingüista nord-americà, va ser precisament que tota llengua, com a representació simbòlica de la realitat que és, conté una visió pròpia del món. Aquesta hipòtesi és coneguda com a hipòtesi Sapir-Worf ja que, si bé la va formular B.L. Worf, aquest va atribuir la idea inicial a Sapir. La hipòtesi manté que hi ha una dependència entre una llengua i una concepció del món i postula que les diferències lingüístiques són les responsables de les diverses percepcions i formes d’entendre el món, o sigui, les diverses manifestacions culturals.

En aquesta línia, m’atreveixo a proposar una reflexió sobre la comparació entre determinades formes d’expressió en català i en castellà. Si en aquestes dues llengües, indoeuropees i romàniques, per tant molt pròximes, ja es produeixen aquestes diferents percepcions de la realitat, què deu succeir en llengües més allunyades? Veiem algunes d’aquestes formes d’entendre el món:

En català, genuïnament, anomenem la mare de Jesucrist Mare de Déu, en canvi, en castellà, l’ús més habitual és el de Virgen Maria. Per què uns remarquem més l’aspecte semàntic de Mare i els altres de Virgen?

L’expressió catalana m’ha sortit un blau, és l’equivalent de la castellana tengo un morado. Per què diferents percepcions del color?

Per què en català Fem més que Donem (Fer un petó per Dar un beso). Cal atribuir-ho al nostre tarannà –diuen- treballador?

Per què nosaltres –els que poden- vivim amb l’esquena dreta i els castellans viven del cuento?

Quan perdem la calma, la contenció, ens puja la mosca al nas i els castellans tienen la mosca detrás de la oreja. Nas? Orella? Diferent percepció dels sentits?

Quan volem felicitar algú, per qualsevol esdeveniment, fem servir el Per molts anys!, en què volem expressar el matís semàntic de desig d’una llarga vida. En canvi, els castellans, es limiten a fer un plural de felicitat en el seu felicidades!.

Tantes i tantes epxressions! Tants i tants mots, frases, significats…. Tota aquesta riquesa i varietat configurada al llarg de la història d’un poble, no expressa una cultura, una forma d’entendre, de veure i viure el món?

PARLEM DE LLENGÜES....

Avui ens hem despertat amb una nova atzagaiada del "Defensor del Pueblo" (en aquest cas "Defensora" en funcions). Un nou atac contra el català per part d'aquells que veuen molt més clar que nosaltres mateixos la importància cabdal que té una llengua dins de la societat.

Per a qualsevol col·lectiu humà la llengua és molt important, no només perquè ens permet la simple comunicació, sinó perquè també ens permet expressar tot allò que és intrínsicament humà: sentiments, passions, pensaments, somnis, il·lusions... Allò que ens pot provocar el somriure i el riure, la tristor i el plor. La llengua és aquest instrument amb el qual estem dotats i que forma un tot amb la matèria i l’esperit de què estem fets. Està fermament unida a la nostra particular visió del món i de tot el que ens envolta.

La llengua, però, infinitament versàtil com és, resulta capaç d’adaptar-se a mil situacions, usos i intencions. Així, apareix la mentida, la manipulació, la sorna, la burla, la mala intenció.... Els mateixos mots de què ens valem per estimar, els fem servir per odiar. Aquells amb què manifestem les nostres il·lusions i esperances, els utilitzem per mentir, ferir, fer mal. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge humà: les tremendes possibilitats de què disposa per créixer, desenvolupar-se i adaptar-se a allò que volem.

La llengua, les llengües, són el reflex, l’indicador de la diferència. Aquesta diferència de la qual hauríem de sentir-nos orgullosos, perquè és en la diversitat, i no en l’homogeneïtat, on rau la veritable riquesa humana. El llenguatge hauria de ser, malgrat tot, el punt de trobada per a l’entesa i la comprensió entre cultures.

Sabem que això, malauradament, no és així i que, en nom de moltes coses, les llengües han estat difamades, perseguides, exterminades. Han intentat i han aconseguit fer de la llengua un element separador, un element que cal odiar, combatre i eliminar si és possible. I ho han fet perquè coneixen i saben la importància que té el llenguatge en el desenvolupament d’una cultura, en el desenvolupament del pensament i com a element diferenciador.

El futur de la humanitat, d’una humanitat que sàpiga estimar la diversitat, es troba en bona part en el fet que aprenguem a veure i a utilitzar el llenguatge com un factor d’apropament i respecte entre les diferents cultures del món.

RECORDANT PEDROLO

Magnífic vídeo publicat per la Fundació Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo 1918-1990. Semblança d'un apassionat és un muntatge basat en la composició poeticomusical Mai no és de nit de Jaume Calatayud i Vicente Monera.

MOLESTA, PEDROLO?

“Avui, demà, qualsevol dia és prou
per ser elegit heroi d’aquesta gesta;
són sants i bons els jorns per fer una festa
entorn de mi...”

El 26 de juny es complien vint anys de la mort de Manuel de Pedrolo, un dels escriptors catalans més importants del segle XX i un dels homes més compromesos en la lluita per les llibertats nacionals i socials dels Països Catalans.

Pedrolo, per damunt de la seva qualitat i prodigalitat com a escriptor, per damunt del seu llegat, és la imatge, cada cop més rara, més excepcional i més enyorada per molts, de l’intel·lectual compromès.

La CAL d'Esplugues, el passat 17 d'abril, va recordar i homenatjar Manuel de Pedrolo de la mà de Jaume Calatayud i Vicente Monera, i el seu espectacle poeticomusical Mai no és de nit.

El vintè aniversari de la desaparició de l'intel·lectual independentista ha passat desapercebut per a les institucions i mitjans públics i, també, per a la majoria dels mitjans de comunicació i el món literari.

Nació digital n'ha estat una de les honroses excepcions amb la publicació d'un llarg article de l'escriptor i periodista Xavier Borràs titulat "Molesta, Pedrolo?":

[...] encara avui, vint anys després, el seu verb i la seva obra són menystinguts majoritàriament pels poders i pels mitjans públics en proporció inversa a l'estima dels seus lectors perquè, bàsicament, Pedrolo molesta els adotzenats i il·lumina els esperits lliures.