Què dir de la política i els polítics? No es pot parlar de problemes, per això només parlen de temes. Saben convertir el projecte de la guerra dels estels en l’escut de la pau o canviar el Ministeri de la Guerra pel Ministeri de Defensa. Els avions, en les diferents guerres del món, fan sortides en les quals es produïen danys col·laterals. Els governs no tenen serveis d’espionatge, sinó de contraespionatge, d’informació o d’intel·ligència…
Què me’n dieu de l’adaptabilitat lingüística d’alguns independentistes: autogovern, més poder polític, sobiranisme, dret a decidir... sense deixar de banda el conegut patriotisme social dels darrers anys.
En tot aquest apassionant món de la paraula i, més concretament, de l’eufemisme, cal no oblidar el que representa el disfemisme, una manera de superar la censura, no a través de parlar-ne indirectament (eufemisme), sinó de riure-se’n o ridiculitzar-ho (disfemisme). Tornant a les diferents formes de què disposem per indicar quan abandonem aquest món, observem, ara, aquests disfemismes: fer el darrer badall; anar-se’n a l’altre barri; anar-se’n al canyet… En francès tenen el força divertit deixar de tenir mal de queixal. En castellà el estirar la pata…
Per demostrar l’adaptabilitat del llenguatge a les noves situacions, citaré una forma de disfemisme que em va fer arribar una infermera de la Vall d’Hebron. Em comentava que, entre el personal, quan algú expirava deien l’expressió se n’ha anat als pins. El significat no és cap altra que el tanatori d’aquesta residència sanitària es troba en un indret envoltat de pins.
Totes aquestes maneres de dir ens demostren que el llenguatge, i la seva manifestació més directa, la llengua, és ple de vida en el més ampli sentit de la paraula. La paraula… tot un món d’història individual i col·lectiva. I que millor que finalitzar aquest escrit amb uns mots del lingüista Jesús Tuson, que són un autèntic reconeixement i homenatge a aquest company de viatge de l’ésser humà: la paraula.
“Les paraules també esclaten i demanen l’atenció dels humans: esclaten en la poesia, en les definicions eixutes i precises de la ciència, en els jocs del llenguatge, en els error de la parla, en el discurs alterat de la malaltia mental. Les paraules, de vegades, també són històries, anècdotes i ficcions.”
Què me’n dieu de l’adaptabilitat lingüística d’alguns independentistes: autogovern, més poder polític, sobiranisme, dret a decidir... sense deixar de banda el conegut patriotisme social dels darrers anys.
En tot aquest apassionant món de la paraula i, més concretament, de l’eufemisme, cal no oblidar el que representa el disfemisme, una manera de superar la censura, no a través de parlar-ne indirectament (eufemisme), sinó de riure-se’n o ridiculitzar-ho (disfemisme). Tornant a les diferents formes de què disposem per indicar quan abandonem aquest món, observem, ara, aquests disfemismes: fer el darrer badall; anar-se’n a l’altre barri; anar-se’n al canyet… En francès tenen el força divertit deixar de tenir mal de queixal. En castellà el estirar la pata…
Per demostrar l’adaptabilitat del llenguatge a les noves situacions, citaré una forma de disfemisme que em va fer arribar una infermera de la Vall d’Hebron. Em comentava que, entre el personal, quan algú expirava deien l’expressió se n’ha anat als pins. El significat no és cap altra que el tanatori d’aquesta residència sanitària es troba en un indret envoltat de pins.
Totes aquestes maneres de dir ens demostren que el llenguatge, i la seva manifestació més directa, la llengua, és ple de vida en el més ampli sentit de la paraula. La paraula… tot un món d’història individual i col·lectiva. I que millor que finalitzar aquest escrit amb uns mots del lingüista Jesús Tuson, que són un autèntic reconeixement i homenatge a aquest company de viatge de l’ésser humà: la paraula.
“Les paraules també esclaten i demanen l’atenció dels humans: esclaten en la poesia, en les definicions eixutes i precises de la ciència, en els jocs del llenguatge, en els error de la parla, en el discurs alterat de la malaltia mental. Les paraules, de vegades, també són històries, anècdotes i ficcions.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada