Edward Sapir, amb la seva obra Language (1921) va fer un dels primers intents de constituir una nova ciència del llenguatge i, a més d’establir la noció de Fonema, proposà una nova tipologia de les llengües basada en la morfologia, la derivació, els processos semàntics, etc. Rellegint, però, alguns articles sobre llengua he trobat algunes referències atribuïdes a Sapir amb què no puc estar d’acord. Alguns atribueixen aquesta frase al gran lingüista nord-americà: “si bé les llengües són igual d’autònomes i perfectes com a sistemes, són independents de les cultures i dels pobles”.
Haig de confessar que no he llegit abastament l’obra de Sapir, només apunts o referències. Malgrat això, crec que, un dels aspectes que van fer famós el lingüista nord-americà, va ser precisament que tota llengua, com a representació simbòlica de la realitat que és, conté una visió pròpia de
l món. Aquesta hipòtesi és coneguda com a hipòtesi Sapir-Worf ja que, si bé la va formular B.L. Worf, aquest va atribuir la idea inicial a Sapir. La hipòtesi manté que hi ha una dependència entre una llengua i una concepció del món i postula que les diferències lingüístiques són les responsables de les diverses percepcions i formes d’entendre el món, o sigui, les diverses manifestacions culturals.
En aquesta línia, m’atreveixo a proposar una reflexió sobre la comparació entre determinades formes d’expressió en català i en castellà. Si en aquestes dues llengües, indoeuropees i romàniques, per tant molt pròximes, ja es produeixen aquestes diferents percepcions de la realitat, què deu succeir en llengües més allunyades? Veiem algunes d’aquestes formes d’entendre el món:
En català, genuïnament, anomenem la mare de Jesucrist Mare de Déu, en canvi, en castellà, l’ús més habitual és el de Virgen Maria. Per què uns remarquem més l’aspecte semàntic de Mare i els altres de Virgen?
L’expressió catalana m’ha sortit un blau, és l’equivalent de la castellana tengo un morado. Per què diferents percepcions del color?
Per què en català Fem més que Donem (Fer un petó per Dar un beso). Cal atribuir-ho al nostre tarannà –diuen- treballador?
Per què nosaltres –els que poden- vivim amb l’esquena dreta i els castellans viven del cuento?
Quan perdem la calma, la contenció, ens puja la mosca al nas i els castellans tienen la mosca detrás de la oreja. Nas? Orella? Diferent percepció dels sentits?
Quan volem felicitar algú, per qualsevol esdeveniment, fem servir el Per molts anys!, en què volem expressar el matís semàntic de desig d’una llarga vida. En canvi, els castellans, es limiten a fer un plural de felicitat en el seu felicidades!.
Tantes i tantes epxressions! Tants i tants mots, frases, significats…. Tota aquesta riquesa i varietat configurada al llarg de la història d’un poble, no expressa una cultura, una forma d’entendre, de veure i viure el món?
Haig de confessar que no he llegit abastament l’obra de Sapir, només apunts o referències. Malgrat això, crec que, un dels aspectes que van fer famós el lingüista nord-americà, va ser precisament que tota llengua, com a representació simbòlica de la realitat que és, conté una visió pròpia de
l món. Aquesta hipòtesi és coneguda com a hipòtesi Sapir-Worf ja que, si bé la va formular B.L. Worf, aquest va atribuir la idea inicial a Sapir. La hipòtesi manté que hi ha una dependència entre una llengua i una concepció del món i postula que les diferències lingüístiques són les responsables de les diverses percepcions i formes d’entendre el món, o sigui, les diverses manifestacions culturals.En aquesta línia, m’atreveixo a proposar una reflexió sobre la comparació entre determinades formes d’expressió en català i en castellà. Si en aquestes dues llengües, indoeuropees i romàniques, per tant molt pròximes, ja es produeixen aquestes diferents percepcions de la realitat, què deu succeir en llengües més allunyades? Veiem algunes d’aquestes formes d’entendre el món:
En català, genuïnament, anomenem la mare de Jesucrist Mare de Déu, en canvi, en castellà, l’ús més habitual és el de Virgen Maria. Per què uns remarquem més l’aspecte semàntic de Mare i els altres de Virgen?
L’expressió catalana m’ha sortit un blau, és l’equivalent de la castellana tengo un morado. Per què diferents percepcions del color?
Per què en català Fem més que Donem (Fer un petó per Dar un beso). Cal atribuir-ho al nostre tarannà –diuen- treballador?
Per què nosaltres –els que poden- vivim amb l’esquena dreta i els castellans viven del cuento?
Quan perdem la calma, la contenció, ens puja la mosca al nas i els castellans tienen la mosca detrás de la oreja. Nas? Orella? Diferent percepció dels sentits?
Quan volem felicitar algú, per qualsevol esdeveniment, fem servir el Per molts anys!, en què volem expressar el matís semàntic de desig d’una llarga vida. En canvi, els castellans, es limiten a fer un plural de felicitat en el seu felicidades!.
Tantes i tantes epxressions! Tants i tants mots, frases, significats…. Tota aquesta riquesa i varietat configurada al llarg de la història d’un poble, no expressa una cultura, una forma d’entendre, de veure i viure el món?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada