Mentre la classe política estableix una dura batalla d’empentes i cops de colze per tal de sortir a la foto de la inauguració de la nova terminal del Prat i, si pot ser, al costat del més gran incomplidor de paraula que han tingut els darrers governs espanyols. Sí, sí, aquesta terminal és aquella obra que es va començar a projectar l’any 1994 i que ens arriba ara, 15 anys després. Sí sí... és aquesta terminal que inaugurem sense que ni el tren ni el metro hi puguin arribar i, el que és pitjor encara, que no sabem ni quan hi arribaran.
Mentre tot això passa en la inauguració d'aquest aeroport tan bonic que ens serveix de ben poc, permeteu-me que continuï lloant la figura de Joan Solà. Us deixo un parell de vídeos. El primer és de Vilaweb i el segon, molt recent, de l’entrevista que ahir va mantenir TV3 amb el nostre lingüista.
Tot el que diu Solà és remarcable i digne de reflexió. Em quedo, però, amb algunes paraules del vídeo de Vilaweb: “Ens hem de plantejar qui som, què volem ser, on anem i com ho hem d’aconseguir.”
Del mateix vídeo són d’una transparent clarividència les paraules que dedica a la tan lloada (pels nostres polítics) “pau lingüística” de què gaudim a Catalunya. Res més lluny de la realitat, ens diu Solà. Una part de la societat viu amb una angoixa constant (aquell “mal de llengua” de què ens parlava l’Enric Larreula) i la resta no té aquesta angoixa perquè nosaltres cedim constantment. Som un país, continua dient Solà, que no creu en la seva llengua.
De l’entrevista a TV3 em quedo amb la relació que Solà estableix entre llengua i país. Potser alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb tripartits que practiquen el patriotisme social. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa.
Allà ells amb el seu pretès progressisme. Permeteu-me que em quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua”.
Efectivament, s'ha de ser molt i molt curt de gambals per considerar que no hi ha una lligam indestriable entre llengua, poble i país, quan hom parla català, és català i viu a Catalunya. Si parlessim, què sé jo, de Còrsega o Sardenya tindria un passi. Còrsega i Sardenya són illes, han estat illes i seran illes (si més no, en aquesta època geològica que ens ha tocat viure), i existien, existeixen i existiran amb independència de si s'hi parla una llengua pre-llatina, en llatí, en sard, en cors, en català, en castellà, en francès, en italià, en anglès o en esperanto. Però, Catalunya? Primer, de tot, etimologia. Catalunya és diu Catalunya perquè és el país dels catalans. I, deixant de banda els fosquíssims orígens del mot "català", no queda lloc a dubte que si és justificat parlar de "catalans" és per unes raons històrico-lingüístiques ben concretes. Catalunya no té fronteres "naturals" que la defineixin: les fronteres amb el Llenguadoc, amb Gascunya, amb l'Aragó, amb Castella o amb Múrcia ho demostren. És per això que la mateixa terra que xafeu pot ser "alhora" Catalunya, Espanya o Al-Andalus, segons quin grup nacional hi sigui predominant. I en aquesta època de "globalització" on vivim, on tot es "macdonalitza" l'única diferència "palpable" entre els catalans i els no-catalans és la llengua. Els "progressistes" que diuen que aquesta identificació és falsa només em mereixen respecte si en la mateixa frase diuen que Catalunya no existeix (o que l'existència de Catalunya és irrellevant).
ResponElimina