El tema central del recorregut és un dels altres nexes d’unió entre els poemes. L’amor i el record, també la mort. El sentit del record del passat expressat a través del nom, de l’adjectiu o del verb, a través també del sinònim, a través del sentit:
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu
Tinc l’amarga enyorança d’aquell temps de les Èglogues.
TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,
I em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
I tenim l’enyorança amarga de la terra
TEMPS de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradava mirar-te -¿recordes?- des del marge
L'amor, vist des de tots els angles, uneix i solidifica tot el poemari:
Els àlbers, el silenci dels amants, el crepuscle,
Un cos, una carn pura, tot l’amor, un amor.
Sols els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Tots els amors, l’amor; l’amor, tota la vida
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
I tenim l’enyorança de la terra ,
En aquella paret suada pels amants,
Amerada d’amors com un dur matalàs,
Aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.
Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!
El meu home morí en Porta Coeli. L’altre
Va morir en el Puig. El meu, en el Saler.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O Evoque la València de tots,
De tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Era temps de postguerra. S’imposava l’amor;
Brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.
Assumiràs la veu d’un poble,
I serà la veu del teu poble,
I seràs, per a sempre, poble
No és millor ni pitjor el temps,
Car tot el temps és temps d’amor,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada