BLOC CALdesplugues

Bloc d'informació i opinió de la CAL d'Esplugues

20.3.11

LES AVANTGUARDES (1. Modernitat i avantguarda)

El terme avantguarda prové del lèxic militar i significa la part més avançada de l’exèrcit, la primera línia de combat. Per analogia, en el camp artístic és l’equivalent de la primera línia de creació. Les avantguardes signifiquen la renovació radical de formes i continguts artístics que, no només han de substituir els estils i moviments anteriors, sinó que representen també la modernitat enfront de la tradició establerta i considerada ja caduca i obsoleta.

El terme modernus, però, ja es feia servir en els inicis de l’era cristiana com oposició al de paganus. Més endavant, ja al segle XII, s’utilitzava per caracteritzar el desenvolupament artístic, científic i intel•lectual que va culminar en el Renaixement.. El terme modern s’aplicava per definir el trencament amb un món medieval que es veia com antic, i obscur (cosa que, més endavant, ha quedat demostrat que tampoc no era ni tan antic, ni tan obscur). El Mètode de Descartes pretenia també una superació de dues visions contraposades, la dels antics i la dels moderns. La revolució industrial del segle XIX va suposar una vegada més l’aplicació del concepte modern, aquesta vegada designant un nou sistema econòmic emergent.

En el segle XIX, modernitat significava la recerca del sentit del present; i tradició l’herència del passat. Els dos termes podrien ser antagònics, però també, en certa manera, complementaris, tal com recollia el poeta i crític francès Baudelaire.

En literatura, Baudelaire és, en paraules d’Hugo Friedrich , el poeta de la modernitat. Ell és l’inventor de la paraula modernitat amb què vol definir un sentiment de diferència vers el passat. Per al poeta, modern no només significava art actual, art fet en el present, sinó que significava una actitud determinada envers aquest present.

Baudelaire va ser, a més d’un extraordinari poeta, un excel•lent crític d’art. En els seus escrits hi aboca, sovint, el seu sentiment estètic que ens serveix, també, per comprendre bona part de la seva obra poètica. En el seu assaig El pintor de la vida moderna Baudelaire ens exposa el seu ideal de modernitat: la modernitat és allò que és transitori, allò que és fugisser, el que és contingent. La modernitat és la meitat de l’art del qual, l’altra meitat, n’és allò que és immutable. Una actitud relacionada, doncs, amb una experiència concreta, característica i definitiva del període modern. Per una banda, transitori, fugaç, momentani... i, per l’altra, etern, perdurable, permanent. La bellesa presenta sempre aquest doble component; d’una banda l’element que li és intrínsec i, de l’altra, el que li és més efímer, relacionat amb la coordenada del temps. Una dualitat que també és intrínseca a l’ésser humà.

Modernitat es també, doncs, dualitat: vida múltiple i la gràcia mòbil de tots els elements de la vida. Dualitat en l’art, dualitat en l’home, dualitat en la poesia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada