FRANCESC PARCERISAS: L'EDAT D'OR

 

M'agradaria recordar-vos el poemari titulat L'edat d'or. L'autor és en Francesc Parcerisas, poeta, traductor i crític literari, nascut a a la nostra comarca del Baix, concretament a Begues, l'any 1944. 

L’edat d’or és un recull de pomes que va ser editat l’any 1983. La crítica el va veure com un dels llibres de poesia que més van marcar la seva època: “A L'edat d'or, Francesc Parcerisas aconsegueix d'escriure, d'una manera extraordinàriament remarcable , el que Dolors Oller anomena "una poesia de l'experiència de la quotidianeïtat".

«L'edat d'or és el sediment dels anys seixanta i setanta convertits, no en novetat, no en descobriment, sinó en una experiencia acceptada i assumida. No és un llibre autocomplaent, però sí d'acontentament, de quan veus que has fet el que volies fer, no et penedeixes de res i aixó t'ha portat on ets ara. És una sedimentació del passat en un present, sense retrets ni greuges. El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present.» (Francesc Parcerisas).

M'entusiasma  aquest El que és bo no és el passat, sinó el que el passat ha deixat en el present. És una afirmació que comparteixo totalment.

En aquest mateix bloc en vam parlar abastament ja fa un parell d'anys en quatre articles del mes de gener de 2008.

Avui faré referència al  poema amb què s'inicia  el recull: Variació sobre un poema de Lawrence Durrell. El poema en qüestió no és altra que Taormina. El fet de localitzar aquest poema original de Durrell, m’ha permès, també, entrar en el joc de la traducció-variació, en el joc de la intertextualitat esdevinguda vers. He pogut observar amb fascinació la diferent manera com els dos poetes evoquen l’absència, la desolació o la pèrdua. Com ens descriuen el seu particular locus amuenus, aquest lloc plaent que es debat entre el somni i la realitat. Com el roseral, les roses, el vespre, la lluna del poeta anglès es transformen en el figueral, els grills, el cor de la nit, el cor de l’estiu del poeta català. Com invocar absències o el record esdevenen ella hauria xerrat o ella ens hauria encisat. O com, finalment, les legions del silenci volen ser el record mut, l’enyoradís silenci.