MÉS LLUNY, SEMPRE MOLT MÉS LLUNY... (Pep)

(Torno al bloc més aviat per la ràbia i indiganció que covo que per una altra cosa)

Malgrat totes les meves reticències, l'aversió contra l'estatut i els polítics d'aquest país, la meva fatiga envers la condició immanent de cagadubtes dels catalans i el fàstic que em fa tanta collonada i la possibilitat de manipulació de la manifestació (per exemple, La Vanguardia o Jose Blanco), malgrat tots els malgrats hi he anat.

Com que estic en contra de gairebé tot ja, a aquestes alçades, he fet el recorregut a l'inrevés: amb la bici fins a Tetuan, he avançat fins a Diputació amb Lluria i he fet el recorregut des de la cruïlla de Gran Via amb Passeig de Gràcia com els salmons. Com que costava molt d'avançar contracorrent, molt sovint em quedava aturat, quinze minuts o vint minuts, sota un arbre, veient la gentada quieta o avançar molt a poc a poc. En passar el Montilla, xiulada; jo no el veia i només l'he intuït. Però jo no he cantat, ni xiulat, ni cridat res, avui: veia passar les estelades davant meu, sentia entonar l'himne i els càntics d'independència; la remullada en el riu d'estelades m'ha posat la carn de gallina, m'ha tornat a fer sentir una mica orgullós del meu país després de dies envoltat d'aquest clima de subnormalitat espanyolista d'Esplugues, amb la subnormalitat profunda de La Roja i els debats per a malalts mentals sobre la unitat d'Espanya i els drets històrics i de si som o no som extremistes. He tornat a creure que hi ha esperança. Jo veig claríssim que hi ha base social per a un procés independentista real i imminent.

La gent està molt cansada de «pantomimes» i teatre de l'absurd. Està cansada de polítics que juguen a la puta i la ramoneta i no diuen mai res clar. Amb la mani del Dret a Decidir es va fer evidentíssim. Cada cop és més palès que no tenim polítics que sàpiguen respondre al clam popular. Catalunya és un vaixell sense capità governat pels mariners, que han de posar-se d'acord sobre la marxa.