L'ENDEMÀ DEL 10 DE JULIOL

Avui és el dia de la manifestació. No cal dir que hi serem. Nosaltres i milers de persones més.

Avui, segur, marxarem milers i milers de catalans amb milers i milers de banderes. Moltes d'elles, potser la majoria, amb l'estel solitari. Avui cridarem fins a perdre la veu els eslògans tradicionals i les frases més característiques. Aribarem a la plaça de Tetuan cansats, amb la veu rogallosa, potser amb una autosatisfacció que, per unes hores, ens farà sentir-nos bé.

Però... i demà?

Demà és quan de veritat haurem de fer realitat els nostres crits i l'esperit de les nostres estelades onejant al llarg del passeig de Gràcia.

Demà és quan hem de demostrar, amb la nostra actuació quotidiana, que sí, que som una nació malgrat 900 fulls redactats per mans perverses.

Demà és quan hem de fer palès que la nostra llengua, el català, és la llengua pròpia d'aquest país i que, com a tal, ha de ser la llengua d'ús comú, d'ús preferent, d'ús habitual en el nostre dia a dia.

Demà és quan hem de continuar marxant cap a una societat més lliure i socialment més justa.

Demà és quan hem de continuar obrint el camí del dret a l'autodeterminació.

Demà... no sé què faran els nostres representants polítics... potser d'una vegada per totes es posaran al servei d'aquest país... potser es dedicaran a continuar amb les seves campanyes electorals i a barallar-se entre ells, com ja va sent massa habitual.

Demà, però, som nosaltres, cadascú des del seu lloc, cadascú a la seva manera, els que hem de demostrar que la marxa d'avui no acaba a la plaça Tetuan.