Tot llegint avui l'article de l'Albert Pla titulat No som gaire res, he pensat que resultava del tot adient per incloure'l en aquest grup de posts en què estem tractant la figura del lingüista Joan Solà.
Sobre tot l'article planeja el gran problema que denuncia Joan Solà: la desaparició, lenta, però progressiva, de gran quantitat de mots, expressions i construccions genuïnes de la llengua catalana. El malbaratament que en fem en l'ús diari i l'escàs coneixement de la llengua que mostren la majoria dels nostres joves a punt d'entrar a la universitat.
I no creieu que estem parlant de mots obscurs, gairebé arcaics, propis del llenguatge més culte i literari. Res més lluny de la realitat. Parlem de mots, expressions i construccions pròpies del llenguatge diari i quotidià. Mots tan nostres com gaire, res o mai.
L'article acaba fent menció a la famosa prova de selectivitat de què fins i tot alguns professors es van atrevir a queixar-se perquè hi ha havia un poema de Josep Carner. Mare de Déu, Senyor! Carner, un noucentista a qui se li entén gairebé tot!
Albert Pla acaba dient: Els damnificats no s’acaben aquí. Ho acaba sent qualsevol text que no hagi llimat aquelles arestes que fan impossible traduir-lo al castellà sense perdre’n l’essència. “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò”, diu el poema de Carner de la prova de selectivitat. I el de la tercera fila xiuxiueja al veí: “Saps què vol dir gaire?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada