Fa un parell de dies, se li va concedir al lingüista Joan Solà el que era el 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Quaranta personalitats l’ha precedit en aquest premi, algunes que vull recordar: Pere IV, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Josep Benet... Si poguéssim establir una taula classificatòria (d’altra banda, totalment injusta) sens dubte Joan Solà ocuparia un dels primers llocs. Solà, ni hi ha cap dubte, és un dels grans estudiosos de la llengua catalana. Llicenciat en Filologia clàssica el 1965 i doctorat en filologia catalana el 1970. L’any 1977 va obtenir el títol de màster en lingüística a la universitat de Reading. Des de 1984 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura catalanes a la universitat de Barcelona.
Els seus escrits han estat sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, hi ha hagut tot un seguit de publicacions extraordinàries. Els seus articles setmanals a l’Avui són llegits no només pels professionals de la llengua, sinó per tothom que d’una manera o altra s’interessa per la salut i la vitalitat del català d’avui.
Des d’una distància enorme, m’uneix al professor el gran amor per les llengües i, sobretot, per la nostra. També, i això sempre m’ha fet una certa gràcia, la passió per una part de la gramàtica que, per a molts resulta particularment complexa i enrevessada: els pronoms febles.
No he trobat una definició més ajustada i més acurada per als pronoms febles que una que va escriure l’enyorada Montserrat Roig en una dura crítica a Amadeu Fabregat, director fa uns quants anys del Canal 9 valencià. Deia així: Els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Tant que els estimem, els pronoms febles. Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i el s catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi, un en. I ens enteníem. Un hi o un en posats a temps era com afegir una goteta de mel al paladar.
El pronom feble és el tou de la cama de la Ben Plantada; el voraviu de Plaerdemavida; la barba de Pere Quart; Carles Riba passejant per Bierville; la Rodoreda escanyant una flor de magnoli; la Víctor Català amb papada i fent de senyoreta de casa bona; l’Ausiàs March perseguint un falcó.
El pronom feble exterioritza, o representa, un munt de significats. Tot un paisatge hi cap, dins d’un pronom feble.
Estimar els pronoms febles. Estimar la llengua.
Joan Solà no s’atura, però, en la lingüística. Sap perfectament que una llengua no és res sense el poble que l’usa i per això ha estat també un militant i un lluitador incansable perquè el català esdevingui algun dia una llengua normal com qualsevol altra.
Per ser qui és, les seves paraules sonen encara molt més dures:
La política lingüística de Catalunya és un fracàs...Cal que els catalans plantem cara d’un vegada per totes
Per ser qui és, les seves paraules sonen encara molt més dures:
La política lingüística de Catalunya és un fracàs...Cal que els catalans plantem cara d’un vegada per totes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada