Per què ho farem? Home! És natural, sempre ho hem fet així... Hi estem acostumats...
A més, tampoc no és un tema important... el que de veritat importa és que ens entenguem...
Com a catalans hem de demostrar que som oberts, tolerants...
Nosaltres sabem el castellà i ells potser no saben el català... segurament s’hi sentirien incòmodes....
A més, si parlo en català diran que estic fent política, que sóc un radical... Si parlo en castellà no... el castellà és més neutre...
I moltes més...
Si vull ser graciós, si vull explicar un acudit.. home! Per a fer gràcia cal dir les coses en castellà;
No cal dir que, si decideixo finalment parlar en català, no haig de fer-ho de manera molt correcta... no queda bé...
I la llista continuaria...
És així com, moltes vegades, el procés de tria lingüística comença abans fins i tot d’adreçar-nos al nostre interlocutor. Altres vegades, però, la tria lingüística real no es produeix en el moment d’iniciar una conversa, sinó després que l’interlocutor ens contesta i ho fa en castellà. En teoria res hauria de canviar, nosaltres hem escollit, hem parlat en català i ell ens ha respost.
Per als catalanoparlants, però, mai res no és senzill... Quins són, doncs, els mecanismes que es desencadenen quan la resposta del nostre interlocutor no és en català?
La primera reacció es produeix a nivell cognitiu.. és a dir, a la facultat que tenim de processar informació a partir de la percepció i del coneixement adquirit.
Possible primer pensament: “No m’ha contestat en català; segurament no l’entén”.
Un dels prejudicis més habituals....
L’ús de la llengua minoritzada, en el nostre cas el català, provoca freqüents situacions de conflicte davant de respostes com “No le entiendo”, “Cómo...? Me lo puede repetir? i ens provoquen emocions desagradables a nivell fisiològic que produeixen canvis en la conducta....Instintivament ens vénen al cap altres situacions similars que, com a mal menor, ens produeixen incomoditat, però, segons sigui el cas també pessimisme, impotència, ràbia o por.
Aquesta incomoditat no ens ve donada, però, pel fet que l’interlocutor ens respongui en castellà, sinó pel que ens ha quedat gravat interiorment i que ens ha condicionat davant d’aquest tipus de situacions. Són els prejudicis lingüístics que ens condicionen i que inclouen totes les experiències anteriors viscudes, ja des de la infantesa, (que fan els infants... el que veuen fer als grans) Perquè els nostres pares o avis no només han ens han transmès la llengua, sinó també la manera d’actuar... però també les situacions no viscudes directament, però, que d’una o altra manera coneixem bé ... També els models, els referents, les instruccions que hem rebut i hem processat a causa del procés d’imitació que habitualment exercim..
Són aquests prejudicis els que realment ens estant provocant aquesta incomoditat, impotència o ràbia. Un situació molt diferent a la que es produeix en el nostre interlocutor que, al contrari que nosaltres, actua amb total comoditat perquè ell no pateix de cap manera aquests prejudicis que tenim inserits profundament els catalans.
Què hem de fer, doncs?
A nivell cognitiu, només hi ha una manera de modificar-ho i és prendre consciència que els nostres prejudicis, idees o creences són totalment absurds i que cal reemplaçar-los per uns de nous i evidentment positius vers l’ús de la llengua catalana.
En el segon nivell, cal controlar les emocions.
Tenir recursos... El primer i habitualment suficient és el de no canviar de llengua. En la immensa majoria dels casos no només no passa res, és a dir, la conversa es manté bilingüe, sinó que moltes vegades el nostre interlocutor acabarà parlant-nos en català.
En tot cas, i ja per concloure, el que cal tenir ben present és que hem d’aprendre a deixar de banda el fet d’anar explicant, discutint o fins i tot justificant contínuament els nostres drets lingüístics.
Tot és molt més senzill, l’únic que cal fer és exercir-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada