Dissabte a la tarda vaig anar seguint l'assemblea de compromissaris del Barça. No de manera continuada (5 hores de durada!), però sí suficient perquè les intervencions d'uns i d'altres em permetin dir-ne quatre coses.
Primer de tot... una assemblea patètica. Una assemblea esperpèntica i, com gairebé totes les assemblees, totalment manipulada per uns, comptant, això sí, amb la total aquiescència dels altres per ser manipulats.
Nosaltres no fem política, va dir "l'eloqüent" president Sandro Rossell. L'argument de sempre i dels de sempre. No sé si val la pena repetir una altra vegada que, de política, tothom en fa: ja sigui amb premeditació i per interessos partidistes; ja sigui de manera activa o (creient, pobres il·lusos!, que així no en fan) de manera passiva.
Una ssemblea covarda, com molt bé apunta Vicent Partal en el seu editorial. Com ell, també vaig sentir la intervenció molt ben desgranada d'aquell home gran, amb un número de soci molt baix (crec recordar que era el 114). L'home va argumentar una per una totes les raons per votar no a la publicitat de Qatar. El final de la seva intervenció, però, va reflectir el problema principal de molta gent d'aquest país i, tot interpretant a la seva manera i malament els versos d'Espriu, deixava de banda tots els seus arguments per votar un sí covard, mesquí i, sobretot, patètic.
El Barça, com tantes altres coses en aquest país, és el reflex de la societat en què vivim. Com ens diu Vicent Partal en el seu article: Aquesta Catalunya mesella, amoral, repugnant per covarda, és ben viva, es manté viva i més val que ho sapiguem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada