En les seves darreres declaracions, Sandro Rosell es referia al poc que sabem gaudir els barcelonistes dels èxits de l’equip, a més de repetir una altra vegada que encara no és l’hora de parlar de totes les infàmies que, enguany, s’han abocat sobre el Barça.
Poca cosa interessant, doncs, en el contingut de la roda de premsa. Una altra qüestió, que és la que m’agradaria citar, és el mal ús –millor dit: “no ús”, del pronom feble EN.
Diu textualment Rosell (encara que molts diaris ho han esmenat): “...si això passés en un altre lloc, encara s’estaria parlant.” Més endavant, afegeix, referint-se als mitjans i a l’entorn barcelonista, que li dol molt “que no se sàpiga gaudir”.
Ai, Rosell! En la teva poca habilitat per formar discursos, acabes de fer-ne una de més grossa, te m’has carregat un pronom feble. Has convertit el parlar dels triomfs barcelonistes, de la Lliga, de la Champions, del bon joc precís i preciosista del Barça en un simple, curt i anodí “parlar”. Has fet exactament igual amb el verb “gaudir” i fas que ens quedem sense saber de què estem gaudint.
Et vull recordar un excel·lent article (potser el millor que he llegit sobre els pronoms febles) de l’enyorada Montserrat Roig. En un cas similar (referit a Canal 9) deia: “Has fet una cosa pitjor: te m’has carregat un pronom feble, tot ignorant que els pronoms febles són la nineta dels nostres ulls. Has fet caure l’en , l’has fet rodolar pels viaranys del no-sentit. Tant que els estimem els pronoms febles! Si en desapareix un, ens toquen el voraviu. Durant segles, els francesos, els italians i els catalans hem matisat fins a tornar-nos primmirats gràcies al pronom feble. Hem estalviat la llargada de les paraules per arrodonir-ho tot en un hi o en un en. I ens enteníem. Un hi o un en era com posar una goteta de mel al paladar.”
Tot un món hi cap, dins d’un pronom feble, Sandro. I em permetré acabar aquest article manllevant part del text de la Montserrat Roig i adaptant-lo expressament per a tu:
Que feliços seríem si haguessis dit: “encara se n’estaria parlant.” I també “que no se’n sàpiga gaudir”. Perquè darrere d’aquest en meravellós hi ha els èxits del Barça; hi ha la Lliga i la Champions; hi ha els gols de Messi, les passades de Xavi i les croquetes d’Iniesta; hi ha les aturades de Valdés, la velocitat de Pedro, la tenacitat de Villa; hi ha la Masia; hi ha l’afició del Barça; hi ha... tantes coses!
Sense aquest en, Sandro, tot això se’ns esborra i ens resta només el fet de parlar i gaudir, sense que, perduts en la teva eloqüència, arribem a saber ben bé de què.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada