Semblava que no arribaria mai, però finalment ahir, en l’assemblea del vespre, els acampats a la plaça de Catalunya votaven favorablement a l’autodeterminació.
¿Que deu tenir el dret d’autodeterminació dels pobles -recordem que és un dret aprovat per l’ONU- perquè plantegi tantes reticències i posicionaments contraris?
¿Per què els indignats veuen amb bons ulls l’alliberament de pobles que es troben a milers de quilòmetres de nosaltres –i quan més exòtics, culturalment parlant, millor-i són incapaços de mostrar-se favorables que Catalunya exerceci el dret a l’autodeterminació?
Els indignats semblen posseir una gran capacitat d’indignació contra un miler de situacions diverses; en canvi, els costa força indignar-se contra l’opressió nacional d’un poble per un altre. Una opressió nacional que sempre es tradueix en opressió cultural i lingüística, dependència política i espoli econòmic.
Aconseguir que es discutís en l’assemblea de la plaça de Catalunya el dret d’autodeterminació ha estat una feina complicada, plena d’entrebancs, llarga i difícil. Només heu de fer un cop d’ull als twitters amb l’etiqueta #catalanrevolutiuon, podreu intuir el desenvolupament de tot plegat.
Els problemes van sorgir des del primer moment en què es va començar a gestar la comissió per discutir el dret a l’autodeterminació. Víctor Alexandre ja ho denunciava en un article del 29 de maig:
En sentir això, no és estrany que les veus catalanes del nacionalisme espanyol, sempre disfressades d’universalisme de fira, s’hagin pronunciat d’aquesta manera: “Aquesta revolució no ha de tenir banderes ni tampoc nacions. És pel bé de les persones, contra el capitalisme salvatge i sense ètica i contra la corrupció més dura, i cap d’aquests dos conceptes no té bandera”; “No és el moment de dividir, sinó d’unir forces; ja es va espatllar una revolució obrera per culpa dels nacionalismes”; “Què és aquesta merda anomenada Catalan Revolution? Res de divisions del moviment. Tots units! Spanish Revolution!”
Paral·lelament al tema de l’autodeterminació ha aparegut sobretot entre els acampats de plaça de Catalunya, però no únicament alli, el tema eternament polèmic de la llengua. Denunciava aquest fet el columnista de l’AVUI , Ferran Sáez, Mateu, en un article titulat “Indignats i espanyolíssims”. Entre altres coses deia:
El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados! [...] D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.
Durant aquests dies s'ha viscut a plaça de Catalunya una situació tensa. En un dels llargs i interminables debats dins de la Comissió de l'autodeterminació un dels participants va arribar a dir que és com si en la Comissió d'immigració tinguéssim representants de Plataforma x Catalunya...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada