Quan Sandro Rosell va guanyar les eleccions a la presidència del Barça, va dir que parlaria poc... Un any després, un comença a entendre el perquè d’aquesta actitud. No és que el president prefereixi treballar i gestionar el club ders de la tranquil·litat que dóna el no estar contínuament assetjat pels mitjans. No és res d’això; l’únic que hi ha al darrere d’aquesta actitud és la incapacitat declarada de Rosell per parlar en públic i per emetre un discurs ben estructurat i cohesionat davant d’un auditori.
No vull parlar del Rosell tímid i apocat que deixa Guardiola sol davant dels lleons de les diferents cavernes mediàtiques.
No vull parlar tampoc del Rosell que té la pretensió de canviar abonats del seu lloc per construir una grada jove. Una grada que serà el lloc ideal per on puguin retronar els “Boixos nois” o grups afins, ja sigui amb aquest o amb altres noms. Grups que tan van costar d’eradicar del Camp Nou.
No vull parlar del Rosell que fa retallades a les seccions esportives amb l’argument –no podia ser un altre- de la crisi econòmica.
Tampoc vull parlar del Rosell que ens ha portat la publicitat a la nova camiseta i que ha relegat el logo d’Unicef –que tan dignament hem portat durant aquests anys- a la part del darrere. La part davantera lluirà el logo de la Qatar Foundation. Qatar, un emirat hereditari, on no existeixen els partits polítics, on les dones només voten des de l'any 2003; on la llei islàmica, la xaria, no és sols un element religiós, sinó que es troba a la base de la legislació, sobretot pel que fa a la vida privada; on la monarquia absoluta i absolutista rep acusacions greus pel tracte als immigrants, en condicions de semiesclavatge.
No vull parlar de res d’això. Vull parlar del Sandro Rosell que fa discursos -pocs- i de la seva mala relació amb els pronoms febles, concretament amb el pronom feble EN.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada