UN POBLE SENSE LLENGUA?

El mes de maig de 1979, enguany farà 32 anys, la revista Els Marges va publicar l’article titulat Una nació sense estat, un poble sense llengua; un estudi que popularment va ser anomenat El manifest d’ Els Marges. Era un text elaborat, després de profundes reflexions, per un grup de professors universitaris que estaven preocupats pel futur, sempre incert, de la llengua catalana en aquella època de l’anomenada transició democràtica.

Transcorreguts més de trenta anys, i malgrat que la situació ha canviat en molts aspectes, ens preguntem si, lamentablement, bona part del text de Els Marges no tindria encara plena vigència. Per exemple, el manifest ens deia que “tota presa de posició teòrica i pràctica que no vagi més enllà de considerar el català llengua pròpia de Catalunya i que no tendeixi a restituir-lo en la condició de llengua nacional de Catalunya, no fa més que allargar una situació d’opressió.” Aquesta continua sent una de les assignatures pendents dels governs i de la societat del nostre país: convertir el català en la llengua nacional de Catalunya.

El manifest, entre altres punt, destacava la importància dels mitjans de comunicació de masses, que consideraven decisius, que considerem decisius, per a la supervivència d’una llengua que vulgui continuar incorporant-hi les funcions que li són pròpies: integradora, cohesiva, identificadora i comunicativa.

Els mitjans de comunicació són també decisius per preservar la unitat de la llengua catalana i per evitar-ne la fragmentació. Una llengua dividida pot ser més fàcilment assimilada per la llengua més forta, i l’assimilació comportaria la pèrdua de la llengua catalana com a principal llengua d’ús, com a llengua comuna de la societat que formem els Països Catalans.

I permeteu-me que acabi aquest apunt de la mateixa manera que començava aquell manifest de fa trenta anys de la revista Els Marges. Amb les paraules poètiques del gran Josep Carner:

Ans que la nit final em sigui a punt,

al fatídic avui tombo la cara 

tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m’anima encara

i torno, cor batent, a la llum clara

per galeries de record profund.

I un nou esclat de fe m’anima encara.