Quan ens connectem a I’m simply saying ens trobem amb un simple poema que ens planteja un interrogant. Els versos són el fidel reflex d’una inquietant intriga. Podem trobar resposta a tots els dubtes que se’ns plantegen en llegir-los? Sens dubte, ens seria molt més còmode deixar-nos d’inquietuds i limitar-nos a no llegir més enllà de les paraules, més enllà dels versos, a no cercar noves paraules, nous significats. Si ho fem, però, només ens quedarem a la superfície d’un mar ple de continguts.
Si som atrevits, si volem anar molt més enllà del que a primera vista trobem, més enllà dels límits del poema... Si volem trobar connexions, però també volem elaborar conjectures i projectes... Si volem descobrir i alhora fer que els nostres pensaments, traslladats més enllà de les paraules, ens commocionin i ens emocionin... No podem, com a lectors, aturar-nos en la simple percepció, en la primera lectura, en el primer nivell d’un poema. Lector, tu saps... doncs, avança, imagina, percep, descobreix significats, interpreta. El secret s’amaga darrera del clarobscur del text. Autors i lectors formem una unitat perquè hi ha un amor profund per la literatura, un amor profund per l’evocació poètica. El lector no existeix sense l’autor i viceversa. Ambdós, amants de la literatura, superaran l’aparent incomprensió que, si ens abandonéssim a una primera lectura, representaria el suïcidi literari.
Arribats aquí, se’ns fan més clares les paraules soltes que apareixen a l’inici, abans fins i tot que apareguin els versos: “Wait load, blinck, quick, i I’m thinking” (que intento traduir com “espera de càrrega, parpellejar, ràpid i estic pensant”(?)). Em suggereixen que l’autora ja ens avisa que cal navegar pel poema; que cal participar en el “joc” que ens planteja. El joc sedueix, perquè implica intriga, secret, codi... La recerca del significat que, en el fons, serà el que nosaltres desitgem, perquè dependrà de quin sigui el nostre grau d’implicació com a lectors i del nostre propi nivell interpretatiu.
Poc a poc, doncs, cal submergir-se en el món poètic que ens proposa l’autora. A partir d’aquest moment el text deixa de ser només paraules per esdevenir so i moviment. El poema ja no és estàtic, sinó que és viu perquè interacciona mitjançant els elements visuals i sonors. Els sentits i les idees s’amplien contínuament, ara s'enfronten, ara es contradiuen a la recerca de la veritat del sentit i del significat individual i particular que cada lector els pugui conferir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada