L’art ha estat sempre, en el fons, una recerca. La recerca continuada de noves maneres d’interpretar i de mostrar la realitat. Una recerca que només ha esdevingut possible amb l’aparició de noves tècniques que són les que, alhora, han permès noves formes d’expressió i, per tant, noves formes de recerca. Cada corrent artístic, cada moviment literari o cada filosofia cultural ha posat sempre la seva mirada en aquest anar més enllà i això ha facilitat, consegüentment, l’assentament de noves bases sobre les quals s’ha edificat nous corrents, nous moviments que, com en un cercle sens fi, han permès seguir en aquest procés de recerca contínua.
Les noves tècniques han modificat també la relació de la col•lectivitat social amb l’obra d’art. La pintura era classista i només podia ser contemplada per una minoria. El cinema, contràriament, és l’art de la majoria, l’art de les masses. La tècnica cinematogràfica permet posar a l’abast de la col•lectivitat –de forma, a més, distreta i relaxada- una representació moderna de l’art.
La modernitat és, en paraules d’Octavio Paz, la ruptura i la negació del passat. L’artista modern no és aquell que sorprèn, canvia o innova, sinó aquell que és capaç de trencar amb tot allò que representa l’herència del passat. Els moviments d’avantguarda que neixen principalment entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX, representen a la perfecció aquest trencament amb la tradició anterior.
L’avantguarda, aquesta primera línia artística de combat, ataca de manera directa l’art merament decoratiu i burgès anterior i s’alça com a bandera de les noves idees socials, culturals i fins i tot polítiques de l’època. El nou art, l’art modern, reivindica per damunt de tot la llibertat creativa, la fantasia i la imaginació de l’artista. L’art de l’avantguarda és l’art de la modernitat, de tots aquells que dirigeixen la seva mirada vers el futur.
Les avantguardes, però, se succeeixen les unes a les altres com a conseqüència de la mateixa passió intrínseca que comporta el moviment. La filosofia avantguardista elabora una crítica permanent que nega, gairebé de manera contínua, el passat anterior. És aquesta autocrítica la que provoca l’aparició successiva de nous moviments que s’autosubstitueixen. Així, el cubisme substituirà el futurisme i, més endavant, apareixeran nous moviments com l’expressionisme, el dadaisme o el surrealisme que se superposaran els uns als altres en aquesta recerca permanent de la modernitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada