Joan Brossa, com a poeta experimental i avantguardista que crec que és, em desorienta una mica. La seva extensa –i diversificada- producció, la seva experimentació constant fa que, segurament, no rebi tots els seus poemes amb el mateix grau de comprensió i d’acceptació. Admiro en Brossa l’ús que fa en la seva obra de determinat tipus de composició, com és el cas de la sextina medieval o del sonet. M’agrada el Brossa de la ironia i de l’humor càustic. M’entusiasma el Brossa de la poesia visual o dels poemes objecte. M’atrau més el Brossa que utilitza el sonet o la sextina per elaborar el seu missatge poètic que no pas el Brossa del vers lliure. Em sedueix el Brossa que tracta el tema de l’amor, o del compromís polític i social, o de la quotidianitat, més que no pas el Brossa del surrealisme o de les imatges hipagòniques.
El cant que ajunto i canto no és una
Cançó d’amor; jo canto en tu el sentit
D’un vast paisatge: canto sol i lluna,
Terres i aigües, el dia i la nit:
Tot, amor meu, m’impulsa; véns darrere
Amb la bandera de la cabellera.
(Brindis, de Dotze sonets a Victòria)
Cappare és un poemari que recull tres llibres escrits entre 1956 i 1957. Conté les diferents formes poètiques practicades per Brossa fins al moment: odes, sonets i poemes quotidians.
Destacaria precisament de Cappare dos aspectes que, inicialment, semblen oposar-se: els sonets, representats bàsicament per l’apartat Dotze sonets a Victòria, i la poesia sintètica, amb la mostra que representa Vint-i-set poemes. En els sonets podem veure el Brossa que fa servir les tècniques poètiques més tradicionals, el decasíl·lab, l’estructura, l’estrofa, la rima… El Brossa que utilitza les figures retòriques, l’associació sensorial i el llenguatge més interpretatiu. En la seva poesia sintètica ens trobem amb el Brossa que fuig dels esquemes mètrics i estròfics, que utilitza un vocabulari “volgudament” col·loquial com en un intent de fer-nos veure que el llenguatge per si mateix és ja poesia, que qualsevol imatge és en ella mateixa una imatge poètica.
El blanc i negre de Dotze sonets a Victòria i de Vint-i-set poemes. Un blanc i negre, però, que malgrat la distància que els separa es troben units pel fil conductor de la constant evolució de la poesia brossiana.
Muntanyes de llibres
Papers per terra
Passa un home amb un barret negre
(Vint-i-set poemes)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada