MARIA-MERCÈ MARÇAL: RAÓ DEL COS (5 i final)

Aquest article posa punt final al nostre passeig virtual per l’obra de Maria-Mercè Marçal. El dediquem, precisament, a la part final del seu darrer poemari, Raó del cos.

Raó del cos finalitza amb el poema Ressurrectio. Marçal elabora amb els seus versos una antítesi de l’esperança en el més enllà que Joan Maragall havia expressat en el seu Cant Espiritual:

En aquest poema trobem de nou el recurs a la disposició textual per expressar significats. La poeta juga amb la confrontació entre l’agnosticisme la religió catòlica:

M’agenollo davant
el cos
impur
obscè
mortal
primer
país
vivent
taüt
obert
d’on vinc
no hi ha,
mare, una altra naixença

Segons Laia Climent:

Si la imatge del cal·ligrama representa un acte clarament religiós, el sentit del text mostra la crua materialitat del cos humà. Tanmateix, la força lírica rau justament en el fet que el darrer vers no té cap puntuació final tot deixant obert el sentit del poema, segons s’interpreti com una afirmació o com una interrogació, la qual mostraria la voluntat del jo líric de tornar a viure i reforçaria així el sentit del títol del llibre.

El poemari finalitza amb un altre cal·ligrama que fa referència a un esquelet. Està inspirat en un poema visual de Meret Oppenhein titulat Radiografia del crani de MO, que mostra una radiografia del seu crani on apareix impresa una gran arracada. Marçal, prenent com a punt de referència aquest poema, construeix el seu esquelet:

XY XY XY XY
XY XY XY XX
XY XY XY XY
XY XY XY XX

Continueu la sèrie encetada.
És l’esquelet: poseu-hi l’arracada.

En el seu poema, Oppenhein feia evident el símbol femení mitjançant l’arracada. Marçal identifica aquest gènere amb la combinació de gens. D’aquesta manera, la poeta s’identitfica més amb el procés biològic que no pas amb el cultural i els darrers versos, que inciten el lector a posar-hi l’arracada, semblen voler indicar el predomini de la biologia sobre la cultura. A més, el fet de no voler posar l’arracada des d’un primer moment, simbolitza la subversió a la imatge tradicional de la feminitat. (Laia Climent).

Maria-Mercè Marçal ens deixava un 5 de juliol de fa ja 11 anys. El seu record i els seus poemes, però perduraran eternament entre nosaltres.

“Aquells que naixeran després de nosaltres, en aquest món on els cants no són sinó ranera, llançaran un sospir cap a mi, que estimava amb angoixa profunda, cap a tu, oh Desig meu. En el demà, que la sort fila i trena, els éssers futurs no ens oblidaran. Els dies onejants que la claror matisa, les nits de perfum eternitzaran els nostres estremiments, la nostra ardent sofrença i el nostre bes.

Et recordes, oh Safo, de l’illa olorosa, del verger on l’alè de les lires triomfà i de les pomeres florides on s’atura la brisa... Torna a nosaltres...Ja que el negre llorer no cenyirà el meu front, omple’m de nou la copa d’or i aboca-m’hi la joia... Vessa-hi el vi de Xipre i el de Lesbos... I em veureu caminar cap a l’atzur, asseure’m enmig dels déus, davant el festí d’estrelles...” (La passió segons Renée Vivien).