Des de fa ja temps s’està duent a terme a diferents llocs del territori el 3r Congrés Catalanista, que té els seus antecedents en els anys 1880 i 1883, quan van tenir lloc el primer i segon congrés respectivament.
Aquells dos congressos van tenir com impulsor Valentí Almirall i els resultats van remarcar la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgís de les mateixes arrels de la nostra realitat nacional.
La realitat és que aquest tercer congrés està passant pràcticament inadvertit per a la majoria de la població i, no cal dir-ho, per a la major part dels mitjans d’informació del nostre país. Incomprensiblement, els nostres diaris, ràdios i televisió no s’han dignat ni a fer-ne menció.
Per què? ¿No estaríem d’acord tots plegats que el moment històric que estem vivint hauria de ser propici a la reflexió sobre on som i cap on volem anar com a país? ¿No consideraríem, com diu el manifest del Congrés, que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes?
El Congrés presenta per tal que siguin debatudes, tot un seguit de ponències de la mà d’experts en els diferent àmbits de la societat: societat i valors; economia i innovació; cultura i llengua; política i campanyes. Només cal que hi doneu un cop d’ull perquè s’adoneu de la importància que tenen tots els temes tractats de cara al futur del país.
Aquells dos congressos van tenir com impulsor Valentí Almirall i els resultats van remarcar la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgís de les mateixes arrels de la nostra realitat nacional.
La realitat és que aquest tercer congrés està passant pràcticament inadvertit per a la majoria de la població i, no cal dir-ho, per a la major part dels mitjans d’informació del nostre país. Incomprensiblement, els nostres diaris, ràdios i televisió no s’han dignat ni a fer-ne menció.
Per què? ¿No estaríem d’acord tots plegats que el moment històric que estem vivint hauria de ser propici a la reflexió sobre on som i cap on volem anar com a país? ¿No consideraríem, com diu el manifest del Congrés, que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes?
El Congrés presenta per tal que siguin debatudes, tot un seguit de ponències de la mà d’experts en els diferent àmbits de la societat: societat i valors; economia i innovació; cultura i llengua; política i campanyes. Només cal que hi doneu un cop d’ull perquè s’adoneu de la importància que tenen tots els temes tractats de cara al futur del país.
El Congrés disposa també d'un bloc obert a les opinions i comentaris de tothom que vulgui dir-hi la seva.
Si alguna cosa es troba a faltar en el catalanisme del segle XXI és la total absència de projecte polític per al nostre país. Anem a remolc d’Espanya i això ens està resultant fatal, i no només des del punt de vista més cultural o lingüístic, sinó molt més enllà: ens va fatal nacionalment, que vol dir que ens afecta també –i de quina manera!- en les vessants socials i econòmiques.
Els nostres representants polítics semblen viure més pendents de conservar els seus escons i els seus despatxos que no pas de dissenyar un projecte nacional propi que aporti solucions efectives als nostres eterns problemes com a país. Els independentistes i els sobiranistes, farts i desil·lusionats, ens hem dedicat a construir la nostra pròpia “barraqueta”, on potser ens sentirem més còmodes i podrem reviure de nou el sentiment d’esperança i d’engrescament polític.
Joan Carretero deia ahir en una entrevista que la proliferació de moviments independentistes o sobiranistes (el darrer dels darrers, Sobirania i Justícia, d’Agustío Bassols) li recordava La vida de Bryan... Us en recordeu, d’aquesta pel·lícula? Els grupúsculs d’alliberament proliferaven com els bolets i l’únic que aconseguien era fer la vida més còmode i fàcil als invasors.
Si alguna cosa es troba a faltar en el catalanisme del segle XXI és la total absència de projecte polític per al nostre país. Anem a remolc d’Espanya i això ens està resultant fatal, i no només des del punt de vista més cultural o lingüístic, sinó molt més enllà: ens va fatal nacionalment, que vol dir que ens afecta també –i de quina manera!- en les vessants socials i econòmiques.
Els nostres representants polítics semblen viure més pendents de conservar els seus escons i els seus despatxos que no pas de dissenyar un projecte nacional propi que aporti solucions efectives als nostres eterns problemes com a país. Els independentistes i els sobiranistes, farts i desil·lusionats, ens hem dedicat a construir la nostra pròpia “barraqueta”, on potser ens sentirem més còmodes i podrem reviure de nou el sentiment d’esperança i d’engrescament polític.
Joan Carretero deia ahir en una entrevista que la proliferació de moviments independentistes o sobiranistes (el darrer dels darrers, Sobirania i Justícia, d’Agustío Bassols) li recordava La vida de Bryan... Us en recordeu, d’aquesta pel·lícula? Els grupúsculs d’alliberament proliferaven com els bolets i l’únic que aconseguien era fer la vida més còmode i fàcil als invasors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada