La xiulada al rei i a l’himne espanyol del passat 13 de maig ha fet córrer rius de tinta a les pàgines dels mitjans d’un i altre bàndol; els tertulians de les diferents emissores han xerrat àmpliament sobre el fet durant els darrers dies; els polítics de torn han corregut a fer les seves declaracions i, com sempre, els representants catalans han fet mans i mànigues per sortir guanyadors en aquest art de nedar i guardar la roba en què són tan experts. Mentre, els independentistes de peu hem vist la xiulada com un avenç més cap a la sobirania i l’estat propi.
En tot aquest allau de declaracions, xerrades, articles i sentiments no he trobat una reflexió més adient, més assenyada i més encertada que la del periodista Francesc Puigpelat:
La xiulada. La xiulada a l’himne espanyol a Mestalla va ser colossal. Però també va ser superficial, epidèrmica. L’afecció catalana va xiular com a mostra d’un sentiment de rebuig i per expressar la seva desafecció cada cop més gran envers Espanya. Però tot plegat queda en anècdota. No es governa a cop de xiulets. Es governa amb els vots. I, quan arriba el moment de votar, ¿per qui es decanten els catalans? Pel PSOE amb la E ben grossa d’Espanya. Dimecres, Zapatero li etzibava a Duran Lleida: “Vostè parla en nom de Catalunya, però a Catalunya guanyem nosaltres”. És una veritat com un temple. Catalunya té un gran repte pendent: que l’antiespanyolisme creixent manifestat a la xiulada deixi de ser un mer fenomen sentimental i esdevingui una alternativa política amb cara i ulls. Qui s’atreveix?
Aquesta és la realitat i aquest és el gran interrogant. Deixem-nos de xerrameca i anem per feina.
Qui s’atreveix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada