EIX NACIONAL

Cada vegada es parla més, si és que volem aconseguir algun dia un Estat propi, de la necessitat d’establir un eix nacional a Catalunya. Cada vegada pren més força la necessitat de dividir políticament la societat catalana en independentistes (o sobiranistes, si ho preferiu) i unionistes (o, si ho voleu, els partidaris d’un Estat espanyol).

No és només Joan Carretero i el seu Reagrupament els que abonen aquesta idea, sinó que comença a prendre cos en altres nivells del nostre món polític. En aquest sentit, pot resultar molt il·lustratiu l’article d’Alfons López-Tena al diari AVUI. Us cito alguns petits extractes:

[...] del 2005 ençà ERC només té el vot del 23% dels independentistes, en benefici de l’abstenció, que atreu el 24% i és l’opció majoritària entre els independentistes, per primera vegada. Uns 400.000 vots independentistes han deixat de votar CiU per votar ERC, dels anys 90 a l’any 2004, i després han deixat de votar ERC sense tornar a votar CiU uns 300.000.

Aquesta és la gran i decisiva pregunta que s’hauria de fer ERC, ¿què ha canviat en quatre anys perquè s’hagi produït aquesta important davallada de vots independentistes vers la que semblava única opció que podia obrir el camí cap a l’Estat propi?

I la reflexió s’hauria d’estendre a tots plegats, perquè, tal com acaba l’article d’en López-Tena:

Si l’eix independència esdevé hegemònic, quins partits el lideraran? Amb quines aliances? Algunes coses són ja clares: sense el vot independentista, no hi ha majories a Catalunya. Amb només un 20% del vot independentista, CiU no té majoria. Sense atreure el 77% dels independentistes que no la voten, ERC no sura.