EL PRINCIPI DE L'ESCISSÍÓ? (2)

La divisió dins d’ERC s’ha fet ja del tot evident amb la marxa del principal impulsor d’un dels sectors crítics del partit independentista. S’inicia, doncs, un període convuls fins a les properes eleccions al Parlament català.

ERC, CUP, més un possible nou partit independentista que surti de l’escissió que es produirà dins el si d’ERC, conjuntament amb sigles més residuals com Força Catalunya, poden formar l’ampli espectre de sigles independentistes davant les properes eleccions.

L’aritmètica és clara i dura: ens barallarem entre nosaltres i l’ independentisme en sortirà perjudicat, no pas tant per la lluita entre sigles, cosa que fins i tot em sembla positiva, ja que indica que la ideologia és present, força present, dins la societat catalana i que es manifesta en diferents sensibilitats a l’hora de triar el camí més adient per assolir la plena sobirania. En sortirà perjudicat perquè el vot resultarà fragmentat i, per culpa de la llei de Hondt, repercutirà en els escons que es puguin aconseguir.

Qualsevol persona amb dos dits de seny entendria que, a hores d’ara, l’ideal seria formar una única candidatura que pogués aglutinar gent diversa (la gent que es troba escampada per les diferents sigles) i pogués fer que l’ independentisme parlamentari assolís el major triomf electoral de la seva història.

Sincerament penso que aquesta única candidatura és de la que ens parlava l’article Patriotisme i dignitat. Candidatura única, d’ampli espectre, transversal que sumi i no pas que resti.

Una candidatura que podria haver-se format al voltant de les sigles d’ERC. Aquest va ser l’objectiu de fons de la Crida nacional a ERC l’any 1987 que, signada per més d’un centenar de personalitats, demanava que fos ERC la que aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. Aquest era l’objectiu de fons del congrés de l’any 1989 que va atorgar la secretaria general a l’Àngel Colom. Aquest va ser l’objectiu de fons, renovat i enfortit, que va donar pas a Carod-Rovira en el congrés de 1996. Aquest va ser l’objectiu de fons que, en un intent ja gairebé desesperat, intentava redreçar una segona Crida nacional a ERC l’any 2007 i demanava la consolidació d'una força política majoritària que desplegués una estratègia de construcció d'un estat català propi.

Aquest era també l’objectiu que teníem al cap la majoria d’independentistes que entre els anys 1987 i 2008 hem estat donat suport a ERC. Vam creure que aquestes podien ser les sigles que, amb les portes obertes de bat a bat, unirien les diferents ideologies a l’entorn d’un objectiu comú: la independència del nostre país.

ERC, però, fa ja temps que sembla haver tancat les portes.