1.072 a 142 0... PATRIOTISME I DIGNITAT (1)

Abans de començar...

Crec que un dels principals problemes que, de manera reiterada, ens autocreem els nacionalistes és el de la divisió. Aquest “autoproblema” s’aguditza encara més quan el traslladem a l’independentisme. La història del moviment independentista modern (que s’iniciaria amb la creació del PSAN, el 1968) es troba farcit d’escissions. Com deia aquell patriota: “d’escissió en escissió fins a la puresa total”. FNC, PSAN, PSAN-Provisonal, IPC, MDT, BEAN, N d’E, ERC i un llarg etcètera són sigles, moltes d’elles, producte d’aquest moviment ”escissionari” del qual semblen beure tots els que lluiten per la independència del nostre país.

Aquest "virus" de l'escissió sembla fins i tot afectar les plataformes que havien de ser més unitàries. Aquest és el cas de la Plataforma pel Dret a Decidir que, ha passat de ser una autèntic motor engrescador i mobilitzador, integrador d’un ampli espectre d’ideologies polítiques diverses, a “ beure” també d’aquesta beguda enverinada que és la divisió interna i, és clar, la consegüent escissió del moviment.

Abans de començar...

Com a independentista, no sóc gens partidari de la proliferació de partits, moviments, grups i grupets que tenen si més no el mateix objectiu: l’obtenció d’un Estat propi per al nostre país. Crec que no hauria de ser tan complicat aparcar diferències ideològiques per, a la manera de l’enyorada Assemblea de Catalunya, trobar tres, dos o simplement un punt d’unió que ens permeti avançar junts, en bloc, fins a l’assoliment de la plena sobirania.

Abans de començar...
Per això vaig creure en el seu moment en la Crida Nacional a ERC, aquell manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que proposaven que ERC aglutinés la nova generació independentista sorgida arran del desencís de la Transició espanyola. Aquella ERC que va despertar il·lusions, va crear expectatives i va renovar esperances.

Volia deixar ben clara la meva posició abans d’intentar iniciar unes reflexions a l’entorn de l’article de Joan Carretero Patriotisme i dignitat.

La publicació dissabte passat d’aquest article va disparar les alarmes interiors a ERC i des de llavors s’ha encetat un debat que, honradament crec, era la primera intenció del líder del moviment crític Reagrupament.cat.

Un article de 1.214 paraules (amb el word són fàcils de comptar!) de les quals només 142 (tornem´hi al registre del Word!) ens parlen veladament de la creació d’un nou moviment. Els eixos claus que han encès tots els llums vermells dins i fora d’ERC són aquestes paraules: “Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya [...]La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.”

Primer punt a destacar: parla de "candidatura d'ampli espectre" i fins i tot deixa la porta entreoberta per tal que sigui ERC la que la lideri.

Crec que massa gent només s’ha llegit aquestes 142 paraules i ha obviat la resta. Titulars dels diaris, converses de cafè i tertúlies de ràdio i televisió ho centren tot en una síntesi subjectiva d'aquests 142 mots.

Em proposo, doncs, deixar-les de banda i reflexionar, a mesura que el temps m’ho permeti, sobre les 1.072 restants.