Queda menys d’una setmana per a la gran concentració independentista a Brussel·les: 10.000 catalans per l’Autodeterminació.
Hi ha gent que s’espanta sempre davant la possibilitat que el poble català es mobilitzi. Ho hem vist recentment amb les declaracions de la delegada del govern de la Generalitat davant la Unió Europea, la senyora Anna Terrón. A la “nostra” delegada li han vingut totes les suors del món davant la perspectiva de veure una desfilada de milers de catalans demanat l’autodeterminació a la capital belga. “No sé què vénen a reivindicar”, ha dit. “Seria molt trist (no sé per a qui) que Catalunya esdevingués el típic cas particular que empipa a Brussel·les”.
També han començat a suar diversos eurodiputats com Raimon Obiols del PSC o Ignasi Guardans de CiU que creuen que a Brussel·les no s’hi ha d’anar a fer reivindicacions “identitàries”. Segurament només s’hi pot anar a escalfar cadires i butaques i a embutxacar-se bons sous i bones dietes.
No cal que us digui que a Aleix Vida-Quadres les tremolors li han arribat fins al moll de l’os. Però aquest ja el coneixem força bé.
¿Com és que sempre que els catalans ens decidim a prendre la iniciativa, a passar de polítics i de partits, a mobilitzar-nos pels nostres drets... sempre, sempre, s’aixequen veus “assenyades” que ens diuen què podem i què no podem fer? ¿Com és que aquestes veus ressonen sempre des de, en teoria el nostre propi bàndol?,
El dia 7 Catalunya es manifestarà a Brussel·les. Cridi qui cridi i suï qui suï. I abans que el dia 8 surtin els derrotistes de sempre que intentaran treure valor a aquest acte, que cercaran la informació i les imatges que més ens puguin desprestigiar, val a dir (i cal dir-ho ben alt!) que l’acte és ja a hores d’ara un èxit. No sé si serem 10.000 o 1.000, però el fet d’ajuntar-nos des de la societat civil i arribar el dia 7 a la seu de la Unió Europea per reclamar el nostre dret com a poble, amb el silenci volgut de la major part dels mitjans informatius dee casa nostra, amb la majoria dels partits i polítics del nostre país girats d’esquena, que voleu que us digui... per a mi és tot un èxit.
No us perdeu l’article de Víctor Alexandre ni tampoc el de l'Alfons López Tena.
Hi ha gent que s’espanta sempre davant la possibilitat que el poble català es mobilitzi. Ho hem vist recentment amb les declaracions de la delegada del govern de la Generalitat davant la Unió Europea, la senyora Anna Terrón. A la “nostra” delegada li han vingut totes les suors del món davant la perspectiva de veure una desfilada de milers de catalans demanat l’autodeterminació a la capital belga. “No sé què vénen a reivindicar”, ha dit. “Seria molt trist (no sé per a qui) que Catalunya esdevingués el típic cas particular que empipa a Brussel·les”.
També han començat a suar diversos eurodiputats com Raimon Obiols del PSC o Ignasi Guardans de CiU que creuen que a Brussel·les no s’hi ha d’anar a fer reivindicacions “identitàries”. Segurament només s’hi pot anar a escalfar cadires i butaques i a embutxacar-se bons sous i bones dietes.
No cal que us digui que a Aleix Vida-Quadres les tremolors li han arribat fins al moll de l’os. Però aquest ja el coneixem força bé.
¿Com és que sempre que els catalans ens decidim a prendre la iniciativa, a passar de polítics i de partits, a mobilitzar-nos pels nostres drets... sempre, sempre, s’aixequen veus “assenyades” que ens diuen què podem i què no podem fer? ¿Com és que aquestes veus ressonen sempre des de, en teoria el nostre propi bàndol?,
El dia 7 Catalunya es manifestarà a Brussel·les. Cridi qui cridi i suï qui suï. I abans que el dia 8 surtin els derrotistes de sempre que intentaran treure valor a aquest acte, que cercaran la informació i les imatges que més ens puguin desprestigiar, val a dir (i cal dir-ho ben alt!) que l’acte és ja a hores d’ara un èxit. No sé si serem 10.000 o 1.000, però el fet d’ajuntar-nos des de la societat civil i arribar el dia 7 a la seu de la Unió Europea per reclamar el nostre dret com a poble, amb el silenci volgut de la major part dels mitjans informatius dee casa nostra, amb la majoria dels partits i polítics del nostre país girats d’esquena, que voleu que us digui... per a mi és tot un èxit.
No us perdeu l’article de Víctor Alexandre ni tampoc el de l'Alfons López Tena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada