Si el gremi de mecànics, o de forners, o de conductors d’autobús digués que per poder treballar en un taller cal dominar la mecànica, que per treballar en un forn s’ha de saber fer pa i que per portar un autobús cal saber conduir... ¿algú posaria el crit al cel, en faria “conya” o recomanaria que es demanessin disculpes? ¿Dirien potser que qui fa el que pot, qui posa bona (o mala) voluntat –aquest sembla ser-ne l’argument- no està obligat a més?
Doncs bé, el gremi de periodistes, radiofonistes i altres professionals (amb honroses excepcions, llegiu l’article de Salvador Cot a l’AVUI) s’ha indignat davant les declaracions de Joan Martí i immediatament han aparegut els qualificatius despectius de sempre: “comissari lingüístic”, “policia lingüística”, “poc demòcrata”, etc.
Alguns han posat l’èmfasi en les paraules “sanció econòmica”, com si ( i tornant a la metàfora del conductor d’autobús) un xofer conduís malament, si provoqués algun accident o si, simplement, fes malbé el vehicle a causa de la seva conducció inadequada, no seria mereixedor d’algun tipus de sanció laboral? És més, continuaria treballant a la companyia?
Altres han trobat la manera de fer la seva “conyeta” particular amb la llengua. Vaig sentir una entrevista amb el Sr. Joan Martí plena de “gracietes” de tota mena sobre el català correcte. La ignorància lingüística (volguda o no) de l’entrevistador el feia arribar a creure que l’únic català que es parla és el que podem sentir a l’àrea metropolitana de Barcelona., oblidant que la llengua catalana és molt més que això.
Altres, han fet servir la demagògia més barroera establint comparacions del tot absurdes: ¿Que preferiu, un bon article escrit en un català incorrecte o un mal article redactat en un bon català? És com si plantegéssim la disjuntiva entre ¿què s'estimeu més un bon ensenyament o una bona sanitat? Si us plau, una mica de seriositat...
La llengua, qualsevol llengua, és l’eina professional de locutors i periodistes de ràdio i televisió. També ho és del professorat de qualsevol nivell. Sembla del tot evident, i és un raó que cau pel seu propi pes, que cal dominar les eines principals de la professió que exerceixes.
De fet, és el que diu Salvador Cot: Parlar bé el català per exercir de periodista és una condició prèvia. Igual com passa amb l’anglès, l’indonesi o el dzongkha dels telenotícies de Bhutan. De la mateixa manera que –seguint un criteri ben estricte, ho puc assegurar– a TVE no deixen gravar l’off d’un reportatge a cap periodista que considerin que té accent català. I no passa res. Una altra cosa és que hi hagi qui té bastant més clars els seus privilegis laborals i professionals que els pronoms febles.
La clau del problema és que aquestes reaccions, aquesta “conyeta”, aquest presumir de parlar malament el català, aquest ttillar de “puristes”, “comissaris de la llengua”, “fonamentalistes lingüístics” els defensors d’un català correcte, només es produeixen, només són possibles en el marc de la llengua catalana. És impossible pensar que un fet similar pugui succceir amb altres llengües com l’anglès i, molt menys encara, amb el francès o l’espanyol.
Com diu en Dídac López en el seu comentari a La llengua com a eina professional (1): Potser tampoc no és qüestió d'imitar el llepafilisme de francesos i castellans, però evidentment en un món on el paradigma és llengua nacional, el català, o va de llengua nacional, o no passarà de dialecte sociolingüístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada