La notícia em deixa glaçat, malgrat que un maleït pressentiment ja feia dies que em voltava pel cap. Ho escolto per la ràdio mentre condueixo i la meva primera reacció és donar un cop de puny al volant. Maleïda sigui la mort, que arriba quan menys l’esperes i que colpeja qui menys s’ho mereix!
Hem escrit força sobre Joan Solà en aquest bloc; sobre ell i, sobretot, sobre la seva feina: llibres, articles, entrevis
tes, declaracions, conferències.... El darrer va ser fa només dos dies arran del seu adéu des de l’Avui. Un adéu premonitori i, coneixent Solà, segurament més que un simple comiat d’un diari.
tes, declaracions, conferències.... El darrer va ser fa només dos dies arran del seu adéu des de l’Avui. Un adéu premonitori i, coneixent Solà, segurament més que un simple comiat d’un diari.Molt del que podria dir ja ho reflecteixen tots aquells articles. Se n’ha anat un mestre, un extraordinari lingüista, un gran professor; també se ‘ha anat, però, una gran persona, un home vital, lluitador incansable, ferm en les seves conviccions... un home bo.
Se n’ha anat un treballador de la llengua que passarà a la història del nostre país com un dels tres lingüistes més importants (conjuntament amb Pompeu Fabra i Joan Coromines) que més ha fet per la llengua catalana, perquè continuï sent una llengua viva i moderna, per la seva normalització, que va lligada a la correcció, a l’adequació, a l’ús, a la comunicació.... També –Solà dixit- a la bellesa.
Solà, a més, establia una relació directa entre llengua i país. Com escrivía jo mateix fa temps:"Potser alguns “progressistes” adduiran que aquest és un argument més propi del noucentisme i que ja som al segle XXI. Potser sí. Potser pensar que no hi ha llengua sense país ni país sense llengua és un ideal que no lliga amb determinades opcions polítiques. Potser sí, que a determinats valors com l’esforç, el treball, la disciplina i la fe social i patriòtica els costa trobar el seu lloc en aquesta Catalunya, en aquests Països Catalans que alguns semblen entestats a fer desaparèixer definitivament del mapa de les nacions d’Europa. Allà ells amb el seu pretès progressisme. Permeteu-me, doncs, que em quedi amb la frase que va pronunciar l’escriptor portuguès Fernando Pessoa: “La meva pàtria és la meva llengua”.
Solà ho deia en el seu darrer article:
[...]si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua [...]
Admirat Dr. Solà...
Sé que ens retrobarem sempre... Sempre...
En l’univers infinit d’un pronom feble...
En la precisió d’un substantiu...
En els acolorits matisos d’un adjectiu...
En la intenció, en el moviment, en l’expressió d’un verb...
En la meravellosa complexitat de la sintaxi...
Ens retrobarem sempre... Sempre...
En la bellesa de la nostra llengua i en la grandesa de la nostra pàtria.
Sí, jo també crec que és una gran perdua, la d'aquest amant de la literatura, de la llengua i del seu país,
ResponElimina.malauradament i pel fet de fer l'ensenyament en castellà (nomès vaig tenir la possibilitat de fer literatura catalana a COU, aquest autor, com molts d'altres han estat desconeguts per a mi.
Avui, i coincidint amb l'aplicació de l"estafatut" pel que a la llengua es refereix, i després de la sentència del TC, dues diputacions ja han dit que no ho acataran, penso que és un bon homenatge ... encara hi ha molt per fer.
No coneixia gaire història d'aquest filòleg català -a la facultat ens havien fet alguna petita ressenya sobre la seva carrera- però gràcies al resum penjat al blog de català i a aquest article he pogut conèixer més d'aprop la seva trajectòria, val a dir, més que interessant.
ResponEliminaGràcies Jaume per compartir la teva informació!
Cristina Martín