L'ENDEMÀ DEL DIA 7 DE JUNY

S’acosta el dissabte 7 de juny i amb ell la decisió, en mans dels militants, de quin rumb ha de seguir ERC i quins han de ser els caps visibles que conduiran la nau fins arribar, si és possible, al port de la independència.

Dues notícies em fan escriure la meva opinió sobre l’endemà del dia 7…

La primera, és el rumor que ha aparegut sobre un col·lectiu anomenat “Col·lectiu 1 d’abril” que, pel que sembla, va avalar la candidatura d’Esquerra Independentista i que ara condiciona la seva continuïtat al partit a la presència de membres de Reagrupament .cat (no havien avalat Esquerra Independentista?) a l’executiva que surti del proper congrés.

Joan Carretero ho ha dit ben clar: “a ERC no sobra ningú.” Allò que menys es pot permetre ERC i l’ independentisme en general és una nova escissió al si del partit. Surtin els uns o surtin els altres, la militància d’Esquerra hauria de donar un marge de confiança (un altre més) a la nova direcció. No sé si han de ser 100 dies o 1.000, però el que no pot passar és que es creï un altre “PI” o que simplement aquells que estiguin més cansats, desil·lusionats o cremats comencin a estripar els carnets en massa.

La segona notícia que m’ha empès a escriure ha estat la que recull unes declaracions de Toni Soler (entre altres, director de “Polònia”) que, textualment, diu: “després de parlar-ho amb gent diversa, un arriba a la conclusió que Esquerra Republicana no només no és el motor de l’ independentisme, sinó que s'ha convertit en un obstacle o fins i tot el seu fre principal. Hi ha molta gent a Catalunya que no veuria malament un procés sobiranista, ja sigui per patriotisme o per pragmatisme, però els frena ERC, la por a pensar que el futur Estat Català estarà en mans de Carod, Puigcercós, Vendrell, Carretero i companyia. Vagi per davant que tots ells són dirigents honestos, catalanistes convençuts, persones de bona fe, però es veuen arrossegats pels seus ridículs egos, el seu escàs sentit de la realitat i la seva provada incapacitat per a la gestió pública, àdhuc amb lloables excepcions.”

Fins aquí podríem encara discutir-ho, si bé les paraules de Soler responen a una realitat que es viu al carrer, potser no la realitat de la militància, però sí la de molts dels votants o ex votants d’ERC. Ara bé, no és del tot lògic posar dins del mateix sac personatges tan diferents en tots els sentits com Vendrell o Carretero, per exemple.

On crec, però, que Soler l’encerta de ple és quan diu que: “De moment, si algú segueix sospirant per veure la senyera en la seu de l'ONU, que vagi pensant com convèncer a Artur Mas i a l'ala catalanista del PSC. Si no, "colorín colorado", el conte de la independència s'haurà acabat".

Penso que té tota la raó. La independència només pot arribar amb la suma de voluntats i d’esforços, però també amb la suma de gent i, sobretot, amb la suma de vots de les forces polítiques amb representació al Parlament de Catalunya. Si és que pensem, és clar, en assolir la independència de manera pacífica i democràtica (que, sigui dit de pas, és com jo vull arribar-hi, entre altres coses perquè estic segur que n’és l’única manera possible).

Aquesta suma de gent, d’escons i de vots no la tindrà mai un sol partit. Tampoc ERC. L’objectiu és arrossegar gent, dirigents i vots vers aquest projecte. Qui s’hi pot acostar? ICV? És possible, però encara no fem res... L’única via de sortida és l’acostament entre ERC, ICV, CDC i els sectors catalanistes del PSC.

L’endemà del dia 7, sigui qui sigui els que “manin” a ERC, han de començar una nova ruta de navegació que ens permeti sumar i sumar i sumar... Si no, la història s'acaba i, no cal dir-ho en castellà, “vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte....”