VELLA POLÈMICA, VELLS ARGUMENTS (2)

La literatura que es fa als Països Catalans escrita en castellà és literatura catalana? Aquesta és l'antiga polèmica que ressorgeix una i altra vegada, sobretot en aquells períodes en què la societat catalana gaudeix d’uns certs marges de llibertat que faciliten el coneixement, l’ús i l’expansió –amb més o menys èxit -del seu signe d’identitat i d’expressió més clar com és el de la llengua.

I volem remarcar l’expressió sobretot en aquells períodes, perquè en les èpoques plenes de foscor –lingüística, literària, democràtica -que sovint oblidem que han estat majoritàries des del segle XVI i gairebé úniques a partir del segle XVIII, en aquelles èpoques, ningú semblava preocupar-se pel fet de com anomenar la literatura que es feia en espanyol des de Catalunya. Ningú se’n preocupava, ja que tothom semblava força content i satisfet amb el fet que la seva literatura, aquella que utilitzava com a eina d’expressió el castellà, fos inclosa dins de l’àmbit de la literatura espanyola i com a tal coneguda i anomenada.

La inquietud de determinats intel•lectuals i escriptors es dispara, però, en el moment en què escassos oasis de llibertat apareixen, en lapsus històrics cada vegada més distanciats, dins dels deserts dels autoritarismes i de les ocupacions militars i lingüístiques. En aquests limitats períodes és quan, d’alguna manera, s’ha pogut establir una classificació literària, arbitrària, sí, i a la vegada, lògica, si més no tant com ho pugui ser qualsevol de les classificacions –arbitràries i lògiques -que s’han estructurat en els diversos móns literaris del nostre planeta. Arreu, per establir si una literatura pertany o no a una determinada classificació s’ha pres sempre com a base el signe més clar de pertinença literària. Un signe de pertinença i de classificació d’una claredat tan diàfana, d’una lògica tan aclaparadora que cap ciutadà d’un país que disposi de literatura escrita gosaria contradir. Un signe tan evident per a una classificació literària com és el de l’eina, el mitjà amb que s’ha bastit tota aquesta obra; el signe amb què s’ha vehiculat i es vehicula tot el pensament i l’expressió literària escrita: la llengua.