Rellegia un article de Xavier Bru de Sala, escriptor, poeta, dramaturg i fins fa poc més d’un any president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts. En el seu article, de fa ja uns anys, Bru de Sala, demanava, en nom del realisme, la comunió entre el català, que necessita ser l’eix vertebrador d’un espai lingüístic comú, i el castellà, que ha de formar i sentir-se part integrant d’aquest espai cultural.
Bru de Sala argumenta la seva exposició amb un text de Jordi Rubió i Balaguer que vol ser una defensa del fet que la literatura castellana feta des de Catalunya cal que sigui considerada, també, com a literatura catalana. Explica, amb tot un seguit de raonaments i exposicions l’estreta relació que sempre ha existit entre la llengua catalana i castellana, entre la literatura feta en una o altra llengua. Argumenta que cal saber diferenciar entre allò que és literatura en català i literatura catalana.
Demana un canvi en les actituds mentals del catalanisme polític i remarca la gran incidència, en els darrers anys, d’escriptors eminents de la literatura espanyola sorgits des de Catalunya i des de Barcelona i els contraposa a l’escassa qualitat actual de la literatura catalana.
Llença una crida final als escriptors i intel•lectuals catalans perquè, a través de la seva influència mediàtica, contribueixin a crear un país de tots, sense exclusions de cap tipus i acaba demanant un reconeixement oficial d’una literatura que, si bé no és la catalana, sí que també és tan pròpia de Catalunya com ho és aquella.
Aquesta relectura em porta a reflexionar una vegada més sobre la vella polèmica, que ressorgeix periòdicament, sobre com cal considerar la literatura que es fa en castellà des dels Països Catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada