BLOC CALdesplugues

Bloc d'informació i opinió de la CAL d'Esplugues

6.1.11

VELLA POLÈMICA, VELLS ARGUMENTS (3)

Cap literatura del món gosaria considerar com a pròpia una obra pensada i creada en una llengua aliena a aquesta mateixa literatura. Un novel•lista espanyol resident a Kabul, per molt que escrigui una obra literària protagonitzada per personatges afganesos, per molt que descrigui i retrati la vida i la cultura de la societat afganesa, si tota aquesta obra la pensa i l’escriu en espanyol, serà inclosa –i tant ell com tot el món cultural espanyol, ho voldrà així -com a pertanyent a la literatura espanyola o castellana. Si un assagista anglès resident a Moscou escriu una obra d’interès sociològic sobre la vida a la Rússia del segle XXI, per molt que parli de fets, situacions i personatges de la vida moscovita, per molt que ens endinsi en el món present i futur de la capital russa, per molt que ho faci, si aquesta obra de pensament ha estat creada en llengua anglesa, mai a ningú li passarà pel cap de considerar-la una obra d’assaig pertanyent a la literatura russa.

¿Per què, doncs, un fet que sembla gaudir d’una transparència total arreu del món literari resulta tan fosc, polèmic i contradictori en el nostre? ¿Algú s’atreviria a catalogar com a literatura catalana l’obra d’un escriptor de llengua francesa de la Catalunya Nord? ¿Algun italià permetria que consideréssim literatura catalana l’obra d’expressió italiana d’un escriptor de l’Alguer? ¿S’avindria un escriptor sard resident a l’Alguer al fet que parléssim de la seva obra literària com a literatura catalana?

En la divisió literària que estableix el reconegut escriptor i assagista Fèlix de Azúa hi podem veure el pòsit que arriba a deixar un dels factors més decisius que enterboleixen la qüestió del què és literatura catalana? Efectivament, Fèlix de Azúa –membre signant del Fòrum Babel- s’atreveix a dividir la literatura en dos àmbits, el cultural i el merament lingüístic. Un criteri divisional inèdit –per molt que se’ns insisteixi en què també hi ha estudis que parlen de literatura belga o suïssa -que estableix una dicotomia mai vista de la literatura. Aquest criteri divisional amaga, en la majoria de casos, però potser més en el català, un rerefons polític de marcades tendències imperialistes. Una mentalitat de colonialisme cultural que l’únic que pretén és fomentar la confusió, a la vegada que alimentar la falsa creença en una literatura de literatures –l’espanyola -una mena de literatura mare que abraçaria i acolliria altres literatures filles com la catalana.

Tots els partidaris de considerar també com a literatura catalana tota aquella que s’escriu en castellà des dels Països Catalans acostumen a fer servir un argument clàssic: el de la relació i participació dels creadors literaris catalans en la cultura denominada espanyola, així com el fet que tots aquests intel•lectuals compaginaven l’ús del català i del castellà en la realització de part de la seva obra literària. Un argument que sembla oblidar, amb sospitosa i interessada facilitat, el perquè d’aquesta mena de bilingüisme literari; un argument que pretén amagar les causes històriques i polítiques que van conduir al fet que alguns dels nostres intel•lectuals i autors mantinguessin –o mantinguin -aquesta actitud literària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada