El mes d'agost ens submergeix en una mena de letargia estival que afecta tothom, fins i tot els blocs. Per compensar una mica aquesta inactivitat estiuenca, aquí teniu el darrer article d'en Víctor Alexandre, publicat a e-noticies:

La defensa de la llengua

És obvi que hi ha una ofensiva espanyolista contra la llengua catalana i que abasta tots els Països Catalans. Però la minorització de la nostra llengua també és, en bona part, culpa nostra, perquè passant-nos a l'espanyol a la més mínima, li traiem tot el sentit de la seva existència. Una llengua que s'usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure als Països Catalans.

El català, cada cop més, s'està convertint en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això -cal denunciar-ho- s'està fent en connivència amb els llibres d'estil de molts mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa "d'arribar a tothom", no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes més genuïnes i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobre, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans utilitzin dites populars i frases fetes espanyoles en lloc de les pròpies i que la llengua catalana s'estigui transformant en un dialecte anomenat catanyol.

Assumim, per tant, la nostra responsabilitat. Pensem que si perdem la llengua perdem el país i treballem, cadascú des del seu àmbit, per petit que sigui, per tal que la llengua i el país assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.