CARLES SENTÍS I LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Ahir va morir Carles Sentís, conegut i destacat periodista.

Igual que va passar quan va morir Samaranch, determinats mitjans semblen haver patit un atac d’amnèsia col·lectiva. Tenir memòria, i sobretot tenir memòria històrica, de vegades pot resultar difícil i impossible d’aconseguir per a determinats col·lectius.

Quan es va produir el cop militar del 18 de juliol de 1936, Sentís es va alinear immediatament amb el bàndol franquista. Va allistar-se a l’exèrcit colpista amb el qual va entrar a Barcelona, vestit de militar, el 26 de gener de 1939. Va ser conegut com “l’espion de Franco”. Després, durant la llarga postguerra, va treballar al servei del franquisme. Ramon Barnils el descrivia com  “personatget de mísera condició; periodista de segon ordre, personatge de tercer ordre... “

Avui, Vilaweb és un dels pocs mitjans que ens recorda l’autèntic Sentís. Podeu llegir diferents articles en aquest enllaç.

El que més m’ha agradat, però, ha estat l’editorial de Vicent Partal. Reconec que, quan n’he llegit el títol, m’ha vingut un sobresalt: La mort d’un gran periodista. En llegir-lo, però, m’he adonat que es referia a una altra persona. La casualitat o el destí ha fet que el 19 de juliol morissin dos periodistes: Carles Sentís i Sokratis Giolias. Crec que Vicent Partal en el seu editorial, i de manera molt hàbil, ens parla de tots dos:

La mort d’un gran periodista

Ahir va ser un dia de dol per a la nostra professió. De periodistes, com de persones, en moren cada dia. Però no passa cada dia que moren periodistes dels que deixen marca, dels que dignifiquen la professió. Ahir ho va fer un: Sokratis Giolias.

Sokratis Giolias era el director de la ràdio grega Thema i al mateix temps l'administrador del bloc Troktiko, un lloc especialment punyent pel que fa a la política grega. Giolias era ben conegut pel seu treball d'investigació sobre la corrupció i els vincles entre xarxes corruptes i polítics. Tres homes li van disparar diversos trets quan eixia de sa casa.

Giolias, com els bons periodistes, era una persona decent, compromesa amb el seu país i posseïdora d'un fort component ètic. Amb només trenta-set anys d'edat ja s'havia distingit per la coherència del seu treball i va fer coneguda una frase segons la qual 'no hi ha cap article que haja escrit mai que no el signaria avui'. No tots els periodistes poden, o podien, dir el mateix.